Germina i creix sense que ell sàpiga com

DIUMENGE XI DE DURANT L’ANY

17 de juny 2018

La vida en el nostre món ha agafat una velocitat que sembla trencar totes les barreres. El temps se’ns  menja. La tecnologia trenca els nostres esquemes mentals i se’ns fa molt difícil adaptar-nos. Veiem un infant de pocs mesos reconeixent objectes electrònics i manipulant-los d’una manera inimaginable. I ens sentim sovint angoixats. No hi ha prou temps. El temps se m’acaba. M’ha passat el temps sense adonar-me. Si tingués temps faria... I mentre ens lamentem, el temps passa corrents davant nostre.

Les paraules de Jesús venen a posar calma a la nostra vida apressada. Ens torna a la realitat del temps de la nostra vida que està tan lligada amb el temps de la natura. Tota la realitat del món i del Cosmos, com sabem, s’ha format al llarg de molts anys, molt lentament. I l’equilibri de la naturalesa es va refent amb el temps. La natura és imatge de la nostra vida. Tingueu-ho present ens diu Jesús.

La llavor «germina i creix sense que ell sàpiga com». Necessita el seu temps. El petit brot d’una planta no creixerà si nosaltres l’estirem. Més aviat li trencarem les arrels i la farem inútil. El temps de la persona, de cada persona, com nosaltres mateixos, és un do de Déu. És un regal. I té un camí i un procés i fa una història, que s’entrellaça amb les dels altres. I no podem forçar el temps de Déu per a cadascú. Ell té el seu designi provident sobre nosaltres i ens deixa que cerquem amb confiança i llibertat el que és bo per a la nostra felicitat, en comunió amb els altres. 

Les persones, els esdeveniments, el treball, les relacions i les responsabilitats, l’experiència de cada dia, és l’humus on s’hi fa present Déu, encara que no el veiem. Viure el temps de Déu que és el temps de la persona humana, que camina en aquest món fruint, a poc a poc, del regal de la vida, amb voluntat de servei, acaronant la bellesa de la natura, descobrint en cada persona la seva presència lluminosa, la seva set d’amor i d’acollida. Déu ens les posa al davant perquè hi sembrem les llavors d’esperança que els ompliran del seu amor.