La Paraula és un do. L'altre és un do

Missatge del sant pare Francesc per a la Quaresma 2017 

Benvolguts germans i germanes, 

La  Quaresma  és  un  nou  començament,  un camí  que  ens  porta  a  una  destinació  segura:  la  Pasqua  de  Resurrecció,  la  victòria   de  Crist  sobre  la  mort.  I  en  aquest  temps  rebem sempre una forta crida a la conversió: el  cristià està cridat a tornar a Déu «amb tot el vostre cor» (Jl 2,12), a no acontentar-se  amb una vida mediocre, sinó a créixer en l’amistat amb el Senyor. Jesús és l’amic fidel que mai no ens abandona, perquè fins i tot quan  pequem  espera  pacientment  que  tornem  a ell,  i  amb  aquesta  espera,  manifesta  la  seva voluntat de perdonar (cf. Homilia, 8 gener 2016). 

La Quaresma és un temps propici per a intensificar la vida de l’esperit a través dels mitjans sants que l’Església ens ofereix: el dejuni, la pregària i l’almoina. En la base de tot  hi  ha  la  Paraula  de  Déu,  que  en  aquest  temps  se’ns  convida  a  escoltar  i  a  meditar  amb més freqüència. En concret, voldria centrar-me aquí en la paràbola de l’home ric i el  pobre  Llàtzer  (cf.  Lc  16,19-31).  Deixem-nos  guiar  per  aquest  relat  tan  significatiu,  que  ens  dóna  la  clau  per  a  entendre  com  hem  de  comportar-nos  per  aconseguir  la  felicitat veritable i la vida eterna, exhortant-nos a una conversió sincera. 

1.  L’altre és un do 

La  paràbola  comença  presentant  els  dos  personatges  principals,  però  el  pobre  és  el  qui trobem descrit amb més detall: ell es troba en una situació desesperada i no té força ni per aixecar-se, està ajagut a la porta del ric i menja les engrunes que cauen de la seva taula, té nafres per tot el cos i els gossos vénen a llepar-les-hi (cf. v. 20-21). El quadre és fosc, i l’home, degradat i humiliat. 

L’escena resulta encara més dramàtica si considerem que el pobre es diu Llàtzer: un nom ple de promeses, que significa literalment ‘Déu ajuda’. Aquest no és un personatge anònim, té trets concrets i es presenta com algú amb una història personal. Mentre que per al ric és com si fos invisible, per a nosaltres és algú conegut i gairebé familiar, té un rostre  i,  com  a  tal,  és  un  do,  un  tresor  de  valor  incalculable,  un  ésser  estimat,  recordat  per  Déu,  encara  que  la  seva  condició  concreta  sigui  la  d’una  desferra  humana  (cf.  Homilia, 8 gener 2016). 

Llàtzer ens ensenya que l’altre és un do. La relació justa amb les persones consisteix a  reconèixer  amb  gratitud  el  seu  valor.  Fins  i  tot  el  pobre  a  la  porta  del  ric  no  és  una  càrrega molesta, sinó una crida a convertir-se i a canviar de vida. La primera invitació que  ens  fa  aquesta  paràbola  és  a  obrir  la  porta  del  nostre  cor  a  l’altre,  perquè  cada  persona és un do, tant si és un veí nostre com si és un pobre desconegut. La Quaresma és un temps propici per obrir la porta a qualsevol necessitat i reconèixer en ell o en ella el  rostre  de  Crist.  Cada  un  de  nosaltres  els  trobem  en  el  nostre  camí.  Cada  vida  que  trobem  és  un  do  i  mereix  acolliment,  respecte  i  amor.  La  Paraula  de  Déu  ens  ajuda  a  obrir els ulls per acollir la vida i estimar-la, sobretot quan és dèbil.  Però  per  a  fer  això  cal prendre’s seriosament també allò que l’Evangeli ens revela sobre l’home ric. 

2.  El pecat ens encega 

La paràbola és despietada en mostrar les contradiccions en què es troba el ric (cf. v. 19).  Aquest  personatge,  al  contrari  que  el  pobre  Llàtzer,  no  té  un  nom,  se’l  qualifica  només com ric. La seva opulència es manifesta en la roba que porta, d’un luxe exagerat. La  porpra,  efectivament,  era  molt  valuosa,  més  que  no  pas  la  plata  i  l’or,  i  per  això  estava  reservada  a  les  divinitats  (cf.  Jr  10,9)  i  als  reis  (cf.  Jt  8,26).  La  tela  era  d’un  lli  especial que contribuïa a donar a l’aspecte un caràcter gairebé sagrat. Per tant, la riquesa d’aquest  home  és  excessiva,  també  perquè  l’exhibia  de  manera  habitual  tots  els  dies:  «Celebrava  cada  dia  festes  esplèndides»  (v.  19).  En  ell  s’entreveu  de  manera  patent  la  corrupció  del  pecat,  que  es  realitza  en  tres  moments  successius:  l’amor  al  diner,  la  vanitat i la supèrbia (cf. Homilia, 20 setembre 2013). 

L’apòstol  Pau  diu  que  «l’amor  al  diner  és  l’arrel  de  tots  els  mals»  (1Tm  6,10).  Aquesta és la causa principal de la corrupció i font d’enveges, plets i recels. El diner pot arribar  a  dominar-nos  fins  a  convertir-se  en  un  ídol  tirànic  (cf.  Exh.  Ap.  Evangelii gaudium, 55). En comptes de ser un instrument al nostre servei per a fer el bé i exercir la  solidaritat  amb  els  altres,  el  diner  pot  sotmetre’ns,  a  nosaltres  i  a  tot  el  món,  a  una  lògica egoista que no deixa lloc a l’amor i impedeix la pau. 

La paràbola ens mostra com la cobdícia del ric el fa vanitós. La seva personalitat es desenvolupa  en  l’aparença,  a  fer  veure  als  altres  allò  que  ell  es  pot  permetre.  Però  l’aparença  amaga  un  buit  interior.  La  seva  vida  està  presonera  de  l’exterioritat,  de  la  dimensió més superficial i efímera de l’existència (cf. ibid., 62). 

L’esglaó més baix d’aquesta decadència moral és la supèrbia. L’home ric es vesteix com si fos un rei, simula les maneres d’un déu, oblidant que és simplement un mortal. Per a l’home corromput per l’amor a les riqueses, no hi ha altra cosa que el propi jo, i per  això  les  persones  que  estan  al  seu  voltant  no  mereixen  la  seva  atenció.  El  fruit  de  l’afecció  al  diner  és  una  espècie  de  ceguesa:  el  ric  no  veu  el  pobre  famolenc,  ple  de  nafres i prostrat en la seva humiliació. Quan  mirem  aquest  personatge  s’entén  per  què  l’Evangeli  condemna  amb  tanta  claredat  l’amor  i  el  diner:  «Ningú  no  pot  servir  dos  senyors,  perquè  si  estima  l’un,  avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 6,24). 

3.  La Paraula és un do 

L’Evangeli del ric i el pobre Llàtzer ens ajuda a preparar-nos bé per a la Pasqua que s’acosta.  La  litúrgia  del  Dimecres  de  Cendra  ens  convida  a  viure  una  experiència  semblant a la que el ric ha viscut de manera molt dramàtica. El prevere, mentre imposa la  cendra  al  cap,  diu  les  paraules  següents:  «Recorda’t,  home,  que  ets  pols,  i  que  a  la  pols retornaràs.» El ric i el pobre, efectivament, moren, i la part principal de la paràbola es  desenvolupa  en  el  més  enllà.  Els  dos  pe

rsonatges  descobreixen  de  repent  que  «no  dúiem res quan vam arribar al món, i no ens en podrem endur res» (1Tm 6,7). 

També  la  nostra  mirada  es  dirigeix  al  més  enllà,  on  el  ric  manté  un  diàleg  amb  Abraham,  al  qual  anomena  «pare»  (Lc  16,24.27),  demostrant  que  pertany  al  poble  de  Déu. Aquest aspecte fa que la seva vida sigui encara més contradictòria, ja que fins ara no s’havia dit res de la seva relació amb Déu. En efecte, en la seva vida no hi havia lloc per a Déu, i ell era el seu únic déu. El ric només reconeix Llàtzer enmig dels turments de l’altra vida, i vol que sigui el pobre qui l’alleugi del seu sofriment amb una mica d’aigua. Els gestos que es demanen a Llàtzer són semblants als que el ric hauria hagut de fer i mai no va realitzar. Abraham, però, li explica: «Fill, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer  només  va  rebre  mals.  Ara,  doncs,  ell  troba  aquí  consol  i  tu,  en  canvi,  sofriments» (v. 25). En el més enllà es restableix una certa equitat i els mals de la vida s’equilibren amb els «béns». 

La  paràbola  s’allarga,  i  d’aquesta  manera  el  seu  missatge  es  dirigeix  a  tots  els  cristians.  En  efecte,  el  ric,  els  germans  del  qual  encara  viuen,  demana  a  Abraham  que  els  enviï  Llàtzer  per  advertir-los;  però  Abraham  li  respon:  «Ja  tenen  Moisès  i  els  Profetes: que els escoltin» (v. 29). I, davant l’objecció del ric, afegeix: «Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els conve

ncerà cap mort que ressusciti» (v. 31). 

D’aquesta manera es descobreix el veritable problema del ric:  l’arrel  dels  seus  mals  es troba a no parar l’oïda a la Paraula de Déu; això és el que el va portar a no estimar ja Déu i per tant a menysprear el proïsme. La Paraula de Déu és una força viva, capaç de suscitar la conversió del cor dels homes i d’orientar novament a Déu. Tancar el cor al do de Déu que parla té com a efecte tancar el cor al do del germà.

Benvolguts germans i germanes, la Quaresma és el temps propici per a renovar-se en l’encontre amb Crist viu en la seva Paraula, en els sagraments i en el proïsme. El Senyor —que  en  els  quaranta  dies  que  va  passar  al  desert  va  vèncer  els  enganys  del  Temptador— ens mostra el camí que cal seguir.  Que  l’Esperit  Sant  ens guiï a realitzar un  veritable  camí  de  conversió,  per  a  redescobrir  el  do  de  la  Paraula  de  Déu,  ser  purificats  del  pecat  que  ens  encega  i  servir  Crist  present  en  els  germans  necessitats.  

Animo tots els fidels a manifestar també aquesta renovació espiritual participant en les campanyes de Quaresma que moltes organitzacions de l’Església promouen a diferents parts  del  món  perquè  augmenti  la  cultura  de  l’encontre  en  una  única  família  humana.  Preguem  els  uns  pels  altres  per  tal  que,  participant  de  la  victòria  de  Crist,  sapiguem  obrir   les   nostres   portes   als   dèbils   i   als   pobres.   Llavors   viurem   i   donarem   un   testimoniatge ple de l’alegria de la Pasqua. 

Francesc 

Vaticà, 18 d’octubre de 2016 

Festa de sant Lluc evangelista