Felicitat Pasqual

Fa molts anys que faig un escrit en el full parroquial i cada any m’adono d’un fet que em resulta sorprenent. Em costa molt més fer un escrit pel diumenge de Pasqua que cinc escrits pels diumenges de Quaresma.

És que és més fàcil parlar del dolor que de l’alegria?

És que a l’Església disposem de més discursos sobre el patiment que sobre la felicitat? De fet, tant a la litúrgia com al folklore parem més atenció a la passió i a la mort que no pas a la resurrecció. Potser ens ho hauríem de fer mirar.
Fa dos dies, mentre donava voltes al tema, vaig llegir els resultats d’un estudi sobre la distribució de la felicitat. Resulta que Finlàndia és el país més feliç del continent. De seguida em van venir al cap els resultats d’un altre estudi, aquell que diu que a Finlàndia hi ha un dels índexs de suïcidis més alts del món, molt superior a la mitjana europea.
Resulta sorprenent que en el país més feliç d’Europa hi hagi molts més suïcidis que a la mitjana europea. I he pogut comprovar que aquesta paradoxa es dóna a altres països amb un índex alt de felicitat. També hi ha més suïcidis que a la mitjana. El fenomen és complex i les raons ben diverses. Potser és allò que els extrems es toquen. O allò que la felicitat depèn menys de les coses que et passen que de la manera com te les prens.
En qualsevol cas, una interpretació evangèlica del problema em fa pensar que la felicitat i el dolor són les dues cares d’una mateixa moneda. L’una no es pot entendre sense l’altra. Com a cristians podem dedicar un temps litúrgic (la Quaresma) a viure més intensament l’experiència del patiment i un altre (la Pasqua) a fer més explícita l’experiència de la joia, però en el temps de Quaresma hauríem de ser conscients que el dolor no té mai la paraula definitiva, i en el temps de Pasqua hauríem de recordar que la joia es guanya necessàriament amb el dolor.

Joan Ferrés Prats