Experiència de buidor

Quan tenia tres anys, la seva mare el va lligar a un pal de l’electricitat i el va abandonar al bosc. Quan en tenia cinc, el seu pare, antic militar i diplomàtic alcohòlic, li va fer una pallissa tan brutal que va haver d’estar més de dos anys i mig a l’hospital. Fins als vuit anys no va poder tornar a caminar, i llavors va començar un pelegrinatge per orfenats, cases de bojos i reformatoris. Vivia amargat. Als 9 anys es va intentar suïcidar vàries vegades. A partir dels dotze va fugir dels reformatoris iniciant un camí de robatoris, baralles, violacions, explotació de la prostitució... Casualment va entrar en el món de la boxa i va arribar a ser campió. Va necessitar pujar al quadrilàter perquè algú l’abracés. Ara tenia diners, dones i amics a dojo, però així tampoc no se sentia feliç.

No és el personatge d’una pel·lícula o d’una novel·la. Es diu Tim Guénard.

Quan era petit pidolava inútilment una mica d’amor. Quan era jove només el movien el ressentiment i l’odi. Matar el seu pare era un dels somnis que el mantenien viu. Els seus triomfs a la boxa se sustentaven en aquest sentiment de revenja: imaginava que colpejava al seu pare, que li pegava cada vegada més fort.
La seva vida fa fer un tomb radical quan va conèixer diverses persones, la majoria creients, sobretot el Pare dominic Thomas Philippe, un dels fundadors de l’Arca, institució cristiana que acull disminuïts físics i psíquics. Amb ell va descobrir Déu Pare i la capacitat d’estimació i d’acolliment.

Fer el canvi li va comportar anys de lluites interiors. Després va viure un any i mig dedicat al servei dels minusvàlids. Va aprendre a estimar aquell a qui havia volgut matar. Es va casar. Ara té quatre fills, molts néts, i viu amb joves necessitats als que acull.

La lectura de la seva vida m’ha fet pensar que Tim Guétard encarna l’esperit de l’evangeli d’aquest cap de setmana i, en aquest sentit, és una interpel·lació per als creients. Només podem ser cristians si sentim que el Pare ens estima passi el que passi, i que Ell ens dona la veritable pau. Si estem plens de nosaltres mateixos, no pot entrar res a dins nostre. Només podem fer com els apòstols l’experiència de Crist Ressuscitat si experimentem (vitalment, no de manera intel·lectual) que sense estimació, sense veritable pau, sense el Defensor estem buits i desprotegits, la nostra vida és mancada, i que amb Déu la nostra vida és plena, té sentit.