DIUMENGE XXXI DE DURANT L’ANY
4 de novembre 2018
El credo del judaisme és més curt i senzill que el nostre. Afirma que el Senyor és el nostre Déu i que és l’únic Déu. I invita a estimar-lo amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. I prou. És una invitació a respectar i honorar Déu, confiant que el poble serà feliç i veurà acomplerta la promesa feta a Abraham de ser un poble nombrós que viurà en una terra molt rica. De vegades en l’Antic Testament apareix l’expressió: «Déu de Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob». No significa que Abraham, Isaac i Jacob creguin en tres déus diferents, sinó que cadascú ha experimentat l’únic Déu, el mateix Déu, d’una manera diferent. Semblantment ens passa a nosaltres.
Els cristians creiem en Déu tal com Jesucrist ens el presenta, com a Déu Pare d’entranyes de misericòrdia, però cadascú de nosaltres l’ha experimentat de manera diferent. No és el mateix haver estat malalt tota la vida, o haver passat per dificultats, del tipus que siguin, constantment, i creure, que viure una vida en què tot ens va raonablement bé, sense problemes greus, i creure. El mateix Déu, diferents experiències de Déu. El nostre Déu, únic, el meu Déu, que s’ha anat configurant en mi segons la meva experiència de la vida.
Jesús repeteix el credo israelita en comptes de parlar dels deu manaments, que fan referència a accions concretes a complir o a evitar. Afegeix, però, un segon manament no demanat: «Estima els altres com a tu mateix», que Jesús pren del capítol 19 del llibre del Levític (Lv 19,18). I segueixen uns preceptes religiosos, morals i socials, com pagar puntualment («No retinguis fins l’endemà la paga del jornaler»), que aboquen al que Jesús qualifica com a segon manament: «Estima els altres com a tu mateix».
Jesús vindria a dir que no pot ser sant qui no estima Déu, qui no respecta els altres, qui no és just amb tothom, especialment amb els pobres, qui no estima els altres.
