¿Què penso, quan vaig a caminar?

Avui, aquest escrit, el tinc clar i decidit. Hom podria dir: caminar. Sí, però no només, en l’aspecte mecànic, moure les cames, el cos… No, vull dir què fas mentalment. Tots els sentits treballen i no només, repeteixen perquè ja coneixen el que t’envolta, el que sents, sinó, per descobrir tot el que observes, des del mateix trepig fins l’aire que t’embolcalla i que avui, ha fet que la Liueta digués: “Amb aquest aire val la pena caminar”. Bé, anem al gra. Amb tota sinceritat, mentre faig la caminada penso moltes coses, que no només les veig, sinó que les recordo, com pot ser, l’agraïment a Déu per tot. També, el fet que, gairebé cada dia, pots caminar. En recordar persones, situacions que no només fan trobar-te content, sinó, sobretot, per aquells que no tenen prou forces per aprofitar-ho. De vegades, aquella notícia, aquell fet, aquell record que t’esperona per a sortir de tu mateix i pensar i desitjar pels altres el que en aquells moments et fa feliç.