Poc a poc reemprenem el camí

DIUMENGE XXII DE DURANT L’ANY

2 de setembre 2018

Poc a poc les comunitats van recuperant els seus membres. Ens tornem a trobar i l’escalf que dóna l’amistat i els costums ens van bé. Poc a poc també es reprenen els pensaments de com es voldrà enfocar el nou curs, les seves activitats habituals com alguna novetat.

El canvi de ritme d’aquestes últimes setmanes potser ens han ajudat a centrar el què és més essencial.  Entorn de la nostra fe la figura de Jesús, el Fill de Déu. I entorn del nostre ser persona potser el valor de cadascú dels qui tenim al voltant. Enmig de la tensió acumulada potser, per exemple, ens havíem escandalitzat de la manera d’actuar dels altres, deixant entendre que jo actuo millor. L’home, o la dona, val allò que val el seu cor, és a dir, allò que desitja, allò que estima, les motivacions que porta dins. Perquè, tal com ha dit Jesús, es pot honorar Déu amb els llavis, es poden complir moltes normes externes, però tenir el cor  allunya de Déu.

És en el fons del nostre cor on realment acollim o rebutgem el Senyor. És aquí on som més plenament nosaltres mateixos i on ens juguem la vida.

Ara, a l’iniciar una nova temporada, em puc preguntar com és el meu cor? Què és el que m’impulsa a  obrar: l’estimació, l’egoisme, la por, la bondat, l’enveja...?

De vegades, ens preocupem per nimietats i, en canvi, potser no donem importància a coses que realment fan mal: per exemple la crítica als altres.

O hi  ha pares que fan un drama del vestit  o del pentinat del seu fill adolescent,  i, en canvi, potser no es preocupen d’inculcar-li actitud de  servei, cosa molt més important per a la seva fe i la seva felicitat futura.

Pot ajudar-hi pensar si realment és important als ulls de Déu. 

És signe de saviesa saber diferenciar les coses que tenen autèntica importància, d’aquelles que es poden relativitzar sense empobrir el nostre cor ni destorbar una bona relació amb Déu i amb els altres.

Però aquesta saviesa és una llum que ve de dalt que només es pot adquirir a través d’una pregària sincera.

Per això volia acabar recordant la necessitat de fer pregària. En els mesos més tranquils i quan vinguin els que ens ofeguen. No sols per adquirir aquesta saviesa que ve de dalt, sinó també per purificar el nostre cor.

La pregària ens fa descobrir allò que portem al cor. D’una banda hi ha riqueses immenses de bondat, generositat, bona voluntat... perquè tots som imatge de Déu. Tots portem dins quelcom que Déu mateix hi ha posat. Ens n’hem d’alegrar de descobrir-ho: ningú no pot pensar que és una persona de poc valor. Ningú. Tots valem molt. I hem de saber-ne donar gràcies a Déu, perquè, tot és un do seu.

Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY

3 setembre 2017

Negar-se un mateix és l’actitud contrària a la nostra tendència egoista de pensar únicament en els nostres propis interessos. Jesús ens demana que siguem homes i dones disponibles, que tinguem un cor tan gran que no quedi saturat amb els nostre propis problemes i preocupacions.

Però, ai l'as, quan ens ve la por, quan la inseguretat se’ns fa evident, com ha ocorregut aquest estiu a la Rambla de Barcelona i altres llocs que són de la nostra quotidianitat, aquesta obertura de cor és prou difícil. Una vegada passat el primer moment de la reacció solidaria, testimoni de la bondat i responsabilitat més profunda, els interessos personals i partidistes tornen a dominar-ho tot, com una onada que s’havia retirat i ara torna per inundar-ho tot. És la nostra creu com a societat i amb ella hem de carregar. És la nostra manera de ser però no ens hi hem de conformar.

Carregar la creu no és simplement suportar-la. Mirant com la porta Jesús, és adonar-nos que ens fa avançar portant també les nostres creus, per amor. Fins i tot, en l’Església, “carregar les creus” pot ser construir una xarxa d’ajudar-nos mútuament a portar les nostres, per continuar avançant i si potser superant-les. És créixer, junts.

Aquests dies després dels atemptats, qui més qui menys ha obert en el seu interior el debat sobre la debilitat de la nostre societat. L’Església pot carregar aquesta creu, acompanyar la ciutadania, reconeixent les flaqueses i oferint renovar algun capacitat: la serenitat, el reconeixement, la veritat, la comprensió, el perdó, la no-violència... I en una societat analfabeta en espiritualitat l’Església pot testimoniar el mestratge de l’interior de la persona, on hi trobem Déu, font de tota la bondat que podem tenir.

el qui s'humilia..

diumenge XXII durant l'any

Quan les persones es presenten amb senzillesa, resulten agradables, meravelloses, perquè  transparenten el reflex de Déu que són. 

Només quan algú es deixa corrompre per l'egoisme, pel desig d'estar per damunt dels altres, és quan es perd la senzillesa, i comencen les enveges, el malestar i les baralles. 

Jesús, conscient de la importància de la senzillesa, ens ha advertit: "Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit". Això mateix ja ho havia dit a les benaurances: "Feliços els humils: són ells qui posseiran el país". (Mt 5,5) Val a dir que, fins i tot, en un món tan sofisticat i materialista com el nostre, continuem admirant les persones senzilles: fàcilment ens guanyen el cor. Els autosuficients i orgullosos, en canvi, ens resulten repel·lents. 

Però no confonguem la humilitat, amb la timidesa o l'encongiment. No és això. La humilitat, tal com diu santa Teresa, és la veritat. Ser humil, suposa reconèixer tot allò de bo que hi ha en nosaltres. No faltaria més. No fer-ho, significaria ser desagraït, perquè tot és un do de Déu. 

Però suposa, igualment, reconèixer els nostres defectes i limitacions. I és en això on més fàcilment fallem: ens costa, de vegades, de reconèixer-ho. I llavors, fàcilment podem caure en la temptació de creure'ns millors que els altres. I això no és bo.

Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes

L’home, o la dona, val allò que val el seu cor, és a dir, allò que desitja, allò que estima, les motivacions que porta dins. Perquè, tal com ha dit Jesús, es pot honorar Déu amb els llavis, es poden complir moltes normes externes, però tenir el cor  allunya de Déu.
És en el fons del nostre cor on realment acollim o rebutgem el Senyor. És aquí on som més plenament nosaltres mateixos i on ens juguem la vida.
A què dono importància jo? Realment és important als ulls de Déu?
És signe de saviesa saber diferenciar les coses que tenen  autèntica importància, d’aquelles que es poden relativitzar sense empobrir el nostre cor ni destorbar una bona relació amb Déu i amb els altres.
Però aquesta saviesa és una llum que ve de dalt que només es pot adquirir a través d’una pregària sincera.
.

Lectures del proper diumenge

Diumenge XXIII de durant l’any

• Isaïes 35,4-7: Les orelles dels sords s’obriran i la llengua del mut cridarà de goig.
• Jaume 2,1-5: ¿No sabeu que Déu ha escollit els pobres per fer-los hereus del Regne?
• Marc 7,31-37: Fa que hi sentin els sords i que els muts parlin.

Romeria a Montserrat

La Romeria a Montserrat de les parròquies de Vilanova i la Geltrú serà del 18 al 23 de setembre. Per inscripcions el dissabtes 29 d’agost i 5 i 12 de setembre de 17:30 a 21 h a la parròquia Immaculada Concepció C/ Llibertat 143 1r pis.

Qué és ser cristià

L'Evangeli no para de subratllar la veritable imatge de Déu; el do de Déu és que l'home surti lliurement del seu mon tancat, estimi i vis¬qui. Aquí ressona el moment central del misteri de Jesús. El do de Déu no va ser baixar Jesús de la creu, sinó fer possible en Ell, com a Fill, l'amor més sublim fins al do total de la vida. El missatge evan¬gèlic és difícil, però, en el fons, és el més humà. El do de Déu no consisteix en alliberar l'home dels seus problemes, sinó fer possible que afronti la difícil tasca de viure.

Mn. Gaspar Mora, teòleg

L'Autor i la Frase

Acostumo a dir que la necessitat de seguretat és una de les temptacions més grans de la fe..

Jose Ignacio Gonzalez Faus

Agenda

____________
imatge de portada extreta de pixbay