Fa un temps vaig tenir l’oportunitat de visitar una de les escoles més innovadores del país. És una escola regida per unes monges. Us asseguro que em va impactar. Em van sorprendre moltes coses.
Potser ningú no s’estranyarà si dic que no hi havia cap classe on els alumnes estiguessin escoltant el mestre o la mestra. Tots estaven fent feina per parelles o en petits grups. Potser tampoc us estranyareu si dic que tots estaven treballant amb tecnologies, amb tablets i ordinadors. Però potser sí que us sorprendrà si us dic que tots els alumnes havien de dedicar un temps a treballar a l’hort.
Tecnologies i hort! El més modern i el més antic! I dic antic perquè a les acadèmies dels savis grecs, alguns segles abans de Crist, els alumnes ja es dedicaven a cultivar el jardí i l’hort. Per què aquest cultiu era vàlid a l’antiguitat i ho continua sent ara?
La natura és la millor dels mestres. Ens ensenya el valors més importants per a la vida. I curiosament són uns valors 100% cristians. No és estrany, perquè el Déu de Jesucrist és el Déu de la creació.
En una època en la que tendim a voler-ho sempre tot, i a més ho volem sempre ara mateix, gràcies a la natura aprenem que cal esforçar-se per poder recollir fruits, que primer cal sembrar, regar, cultivar... En una època en la que tot ens crida a la pressa i a la impaciència aprenem que cal tenir paciència i saber esperar. Aprenem que hem de respectar els ritmes, que hi ha un temps per a cada cosa, un temps per sembrar i un temps per recollir (Ecl 3, 2). Aprenem que hem de saber fer front a l’adversitat, a les tempestes imprevistes. Aprenem sobretot que “si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, no dona fruit” (Jn 12, 24).
Tant de bo tant a l’escola com a la vida giréssim més els ulls envers la natura! Hi podríem trobar tant el Déu de la creació com el Déu de Jesucrist!
Potser ningú no s’estranyarà si dic que no hi havia cap classe on els alumnes estiguessin escoltant el mestre o la mestra. Tots estaven fent feina per parelles o en petits grups. Potser tampoc us estranyareu si dic que tots estaven treballant amb tecnologies, amb tablets i ordinadors. Però potser sí que us sorprendrà si us dic que tots els alumnes havien de dedicar un temps a treballar a l’hort.
Tecnologies i hort! El més modern i el més antic! I dic antic perquè a les acadèmies dels savis grecs, alguns segles abans de Crist, els alumnes ja es dedicaven a cultivar el jardí i l’hort. Per què aquest cultiu era vàlid a l’antiguitat i ho continua sent ara?
La natura és la millor dels mestres. Ens ensenya el valors més importants per a la vida. I curiosament són uns valors 100% cristians. No és estrany, perquè el Déu de Jesucrist és el Déu de la creació.
En una època en la que tendim a voler-ho sempre tot, i a més ho volem sempre ara mateix, gràcies a la natura aprenem que cal esforçar-se per poder recollir fruits, que primer cal sembrar, regar, cultivar... En una època en la que tot ens crida a la pressa i a la impaciència aprenem que cal tenir paciència i saber esperar. Aprenem que hem de respectar els ritmes, que hi ha un temps per a cada cosa, un temps per sembrar i un temps per recollir (Ecl 3, 2). Aprenem que hem de saber fer front a l’adversitat, a les tempestes imprevistes. Aprenem sobretot que “si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, no dona fruit” (Jn 12, 24).
Tant de bo tant a l’escola com a la vida giréssim més els ulls envers la natura! Hi podríem trobar tant el Déu de la creació com el Déu de Jesucrist!
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada