dijous, 13 de setembre del 2018

Tres maneres d'entendre la religió

Joan Ferrés Prats

Sempre m’ha agradat conèixer l’etimologia de les paraules, saber d’on provenen, com van néixer. Això em permet comprendre més bé el sentit profund de les realitats a les que fan referència.
               
Com a creient, m’ajuda molt saber que la paraula religió prové del llatí, de les paraules re i ligare. Re significa “tornar a”, i ligare “lligar”. Ser una persona religiosa és, doncs, ser una persona que es vol tornar a lligar. Les persones naixem lligades a altres persones –els nostres pares- i necessitem lligams amb els altres per continuar creixent com a persones. Jo, per exemple, considero que no podria ser el que vull ser sense lligar-me amb la meva parella. Doncs bé, els creients pensem i sentim que per desenvolupar-nos del tot com a persones necessitem re-lligar-nos, lligar-nos encara més.


Ara bé, si em considero una persona religiosa, a què o a qui em necessito lligar? Hi ha tres maneres diferents d’entendre la religió. Em puc lligar a un conjunt de creences, a un conjunt de normes o lleis morals o a una persona, a una experiència de vida.

Trobo molt trist i empobridor pensar que un conjunt de creences o un conjunt de normes em puguin ajudar a ser més persona. Novament la relació de parella pot servir com a exemple. Quan estic intensament enamorat d’una persona, la relació amb ella comporta unes determinades conviccions i un determinat tipus de comportament, però les conviccions i les normes de comportament perden tot el seu sentit si deixo d’estar-ne enamorat. L’important, doncs, és l’experiència vital de relació amb ella, no les conviccions o el tipus de comportament que hi associo.

Penso i sento que amb la fe passa el mateix. Només té sentit lligar-me a unes creences i a uns preceptes morals si són l’expressió d’una experiència vital que m’omple com a persona.

Joan Ferrés Prats

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© La Veu de Santa Maria
Maira Gall