Som duals

Les persones som duals, vivim internament dividides, en conflicte amb nosaltres mateixos i amb els altres. Per això els símbols que triem perquè ens representin, per identificar-nos-hi, també han de ser duals.

Els aficionats a l’esport manifesten la seva identitat no només reconeixent-se en uns colors, sinó també abocant la seva agressivitat envers uns colors contraris. Tots els equips esportius tenen un equip considerat “de màxima rivalitat”. I molts ciutadans i ciutadanes manifesten la seva identitat nacional no només identificant-se amb una bandera o senyera, sinó també abocant sentiments negatius envers una nació rival.

El Barça no seria el mateix sense el Real Madrid. Els Estats Units no haurien estat el mateix sense la Unió Soviètica, i després sense Afganistan, l’Iraq i l’Estat Islàmic. El francès Jean Cocteau deia que fins i tot Déu no hauria arribat al gran públic sense l’ajut del diable.

Necessitem que hi hagi un personatge dolent als contes i pel·lícules perquè ens hi veiem reflectits en la nostra dualitat i contradiccions. Ens diem a nosaltres mateixos que nosaltres som el bo, però necessitem que hi hagi un dolent per poder veure reflectida al relat la nostra part fosca, negativa, destructiva.

Vés per on, l’existència del dolent ens permet ser dolents, ens permet donar sortida i justificació als nostres sentiments de ràbia, d’odi, de revenja, d’agressivitat, de destrucció. Ens defineixen tant les fílies com les fòbies. Demostrem el que som en allò que estimem, però també en allò que odiem, menyspreem o negligim.

Una realitat aparentment tan trivial com l’entreteniment ens pot ajudar a prendre consciència del que sabem per l’Evangeli: el blat i

el jull, el bé i el mal, conviuen en el nostre interior. Els hem de saber gestionar des de la fe amb lucidesa i amb seny.

Joan Ferrés Prats