La Doctrina Social de l’Església parteix de l’afirmació de l’alt valor i primacia de les cultures desenvolupades pels grups humans en diferents territoris, doncs són la forma peculiar com els humans es relacionen amb la Creació, amb Déu i entre ells. ... Partint d’aquesta prèvia, el pensament social de l’Església entén les nacions com aquelles comunitats humanes de persones unides per lligams diversos, especialment per la cultura. Per això, les nacions existeixen per la cultura i per a la cultura. Les nacions són aquelles comunitats que posseeixen una història que supera la història de l’individu i de la família, en les quals hi té un paper fonamental la llengua.
En aquest sentit, l’Església lloa als pobles que han mantingut la seva cultura, llengua i identitat malgrat les invasions i agressions. Per això, fa una positiva valoració del nacionalisme o patriotisme, entès com l’amor que es deu a la pròpia pàtria i la dedicació al seu servei en favor del bé comú. Alhora, rebutja amb força aquell nacionalisme exacerbat, impositiu o violent, que consisteix en la dominació, l’abús de drets o l’opressió de minories, així com condemna el terrorisme en qualsevol forma.
D’acord amb aquesta visió, la doctrina social subratlla que les nacions gaudeixen d’una sèrie de drets dels quals no se’ls pot privar, que són els mateixos drets humans considerats a escala comunitària: el dret a l’existència com a nacions, a la llibertat, a ser subjectes socio-polítics, a ser responsables i a gestionar els propis afers, al senyoratge real en tots els camps, al propi destí, al seu esdevenidor, a mantenir i desenvolupar la pròpia identitat a fi de cooperar lliurement amb els altres, a la pròpia llengua i cultura i a gaudir d’una “sobirania espiritual” que els permeti modelar la pròpia vida i cultura d’acord amb les seves tradicions, la qual cosa exigeix una grau suficient i equitatiu d’autogovern. El respecte d’aquests drets és fonament de la justícia i la pau.
Certament, afirma l’Església que aquests drets no equivalen necessàriament a disposar de sobirania política i constituïr-se en la forma jurídica Estat: diverses nacions poden compartir un mateix Estat, sempre que es respecti un clima de llibertat, garantida pel respecte al dret a l’autodeterminació dels pobles. Els drets de les nacions no són il•limitats, com no ho és cap dret, ja que estan sotmesos al bé comú i a la dignitat i als drets de les persones i de les minories. Per tant, no existeix un dret unilateral i il•limitat de secessió, però en determinades circumstàncies i condicions (cal un judici ètic particular de cada cas), valorant-ne totes les conseqüències i respectant el bé comú, pot ser admissible que una nació es constitueixi en Estat, ja que tampoc existeix un dret unilateral i il•limitat dels Estats existents a imposar unilateralment qualsevol tipus d’unitat política.
Aquests drets són vàlids per a totes les nacions, tinguin o no Estat propi, ja que no descansen sobre normes jurídiques (per exemple una Constitució), sinó sobre principis morals. Són drets naturals i en conseqüència, originaris i inalienables. Per això cal distingir netament entre nació i Estat. Un Estat pot aplegar diferents nacions, igual que una nació pot estendre’s en diferents estats. Diferents fórmules són possibles mentre es respectin els drets dels pobles i el bé comú i, en cas de conflicte, es cerquin solucions mitjançant el diàleg sincer.
(extret de Justícia i Pau Barcelona)
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada