DIUMENGE VI DURANT L’ANY
17 de febrer 2019
Podria ser interessant que cadascun de nosaltres ens preguntéssim què vol dir per a mi ser feliç: què necessitaria tenir i què necessitaria eliminar de la meva vida per tal que jo em sentís feliç. Què?
Ben segur que les respostes no serien plenament coincidents, perquè cada persona és feliç a la seva manera, com també sofreix a la seva manera.
Però, sigui quina sigui la nostra resposta, l'experiència ens diu que la felicitat no ens la dóna els béns materials perquè no omplen el nostre cor. Ni tampoc les persones perquè sovint ens deceben o, almenys, perquè no poden omplir plenament el nostre cor. Llavors, què?
La felicitat és una cosa interior que només la podem trobar en Déu, l'única font autèntica de la joia, la pau, l'esperança, l'Amor. Però no tothom sap trobar Déu.
Molts pensen que la diferència entre creients i no creients, consisteix en que els primers accepten uns dogmes i els altres no. Però pròpiament, la diferència no és aquesta, sinó la diversa orientació fonamental de la vida.
La vertadera diferència entre el creient i el no creient, passa per fiar-se més de Déu que dels recursos humans o a l'inrevés. El «pobre», segons les Escriptures, és aquell que posa tota la seva confiança en el Senyor.
Jesús no diu que són feliços perquè la pobresa sigui un bé en ella mateixa, sinó que són feliços perquè Déu està al seu costat i perquè tenen la promesa del Regne del Cel, que és la riquesa més gran.
Aquí hi ha una invitació que ens fa Jesús, contemplar les meves pròpies mancances reals: els meus problemes econòmics; els meus plors i sofriments reals; els menyspreus rebuts, les meves fams insatisfetes: sempre ens manquen coses...
Jesús em diu que no m'enfonsi, que no m'entristeixi, perquè aquestes mancances em convertiran en preferit del Senyor. I això dóna esperança, perquè em fa descobrir que les etapes de sofriment que passo en la meva vida, no són inútils, sinó que poden ser molt fecundes.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada