Sòc feliç?

DIUMENGE VI DURANT L’ANY

17 de febrer 2019

La felicitat és una aspiració humana profunda. Les nostres actuacions, d'una manera més o menys conscient, s'orienten a trobar la felicitat.

Podria ser interessant que cadascun de nosaltres ens preguntéssim què vol dir per a mi ser feliç: què necessitaria tenir i què necessitaria eliminar de la meva vida per tal que jo em sentís feliç. Què?

Ben segur que les respostes no serien plenament coincidents, perquè cada persona és feliç a la seva manera, com també sofreix a la seva manera.

Però, sigui quina sigui la nostra resposta, l'experiència ens diu que la felicitat no ens la dóna els béns materials perquè no omplen el nostre cor. Ni tampoc les persones perquè sovint ens deceben o, almenys, perquè no poden omplir plenament el nostre cor. Llavors, què?

La felicitat és una cosa interior que només la podem trobar en Déu, l'única font autèntica de la joia, la pau, l'esperança, l'Amor. Però no tothom sap trobar Déu.

Molts pensen que la diferència entre creients i no creients, consisteix en que els primers accepten uns dogmes i els altres no. Però pròpiament, la diferència no és aquesta, sinó la diversa orientació fonamental de la vida.

La vertadera diferència entre el creient i el no creient, passa per fiar-se més de Déu que dels recursos humans o a l'inrevés. El «pobre», segons les Escriptures, és aquell que posa tota la seva confiança en el Senyor.

Jesús no diu que són feliços perquè la pobresa sigui un bé en ella mateixa, sinó que són feliços perquè Déu està al seu costat i perquè tenen la promesa del Regne del Cel, que és la riquesa més gran. 

Aquí hi ha una invitació que ens fa Jesús, contemplar les meves pròpies mancances reals: els meus problemes econòmics; els meus plors i sofriments reals; els menyspreus rebuts, les meves fams insatisfetes: sempre ens manquen coses... 

Jesús em diu que no m'enfonsi, que no m'entristeixi, perquè aquestes mancances em convertiran en preferit del Senyor. I això dóna esperança, perquè em fa descobrir que les etapes de sofriment que passo en la meva vida, no són inútils, sinó que poden ser molt fecundes.

La lepra desaparegué i quedà pur

DIUMENGE VI de DURANT L’ANY

11 febrer 2018

Hem de remarcar l’actitud del leprós de l’evangeli, que vol trencar la barrera de l’exclusió apropant-se a  Jesús, quan tenia prohibit per la llei apropar-s’hi. S’agenolla i li suplica: «Si voleu, em podeu purificar». En aquest context pot ser interessant fer una reflexió sobre la qualitat de les lleis; perquè no necessàriament una prescripció socialment legal pot ser justa. En el leprós hi veiem una actitud humil (s’agenolla), reconeix la potestat de Jesús, manifesta la seva fe en Jesús. No mira d’exigir, sinó de proposar. Jesús, tocant el malalt, s’arrisca a ser també un exclòs, i fa caure la barrera de l’exclusió perquè el malalt visqui l’encarnació de l’amor. Un sentiment ha estat el motor d’aquest acció: la compassió. 

Hi ha qui, comentant el terme compassió, hi afegeix el sentiment de tendresa, propi d’una sensibilitat materna; per tant el que Jesús va sentir és semblant al que una mare pot sentir pel seu fill, o també podem dir, el que sent el Pare que viu amb entranyes de misericòrdia. Així doncs, els quatre primers deixebles van aprenent de Jesús com és la missió de Jesús d’anunciar el Regne de Déu. I també a les nostres comunitats aprenem de Jesús com fer possible incloure aquells que per diferents circumstàncies viuen molt allunyats de nosaltres. Hi ha temes que, en aquest relat, poden servir per a la reflexió tant comunitària com personal, per exemple, quan diu que Jesús el «tocà amb la mà». Veurem al llarg de l’evangeli com Jesús toca leprosos, sords, cecs, dones... difunts. Ell també és tocat. Tocar indica fer-se molt proper. Per a ell, l’amor està per sobre de les lleis religioses, socials i morals; guarint, donant, per tant, la possibilitat d’entrar en el cercle dels sans, demostra que no hi ha ningú marginat per Déu, sinó que és estimat per Déu. ¿La comunitat com es fa propera als qui són assenyalats per la seva condició? ¿Com transmetre la compassió de Déu? 

Potser ara, just abans de començar la Quaresma, caldria veure com comunitàriament posem en pràctica allò que procurava fer Pau quan ens diu: «Amb tot procuro adaptar-me a tots, i no busco allò que em convé a mi, sinó allò que convé als altres». Acollir i acceptar tothom encara que en la seva vida hagin estat assenyalats com a leprosos. És important tenir ben present i no perdre mai de vista que Pau això ho deia «perquè se salvin».

Jesús entra en contacte amb el leprós pel mateix: salvar-lo. I la missió de la comunitat és també salvar-nos, respectant-nos i acollint-nos.

No he vingut a anul·lar la Llei... sinó a dur-la a la plenitud

DIUMENGE VI DURANT L’ANY

12 febrer 2017

Els jueus parlaven amb orgull de la Llei de Moisès. Era el millor regal que havien rebut de Déu.  En totes les sinagogues la guardaven amb veneració dins d'un cofre dipositat en un lloc especial. En aquesta Llei podien trobar el que necessitaven per ser fidels a Déu i per la convivència dins el poble d’Israel.

Jesús, però, no viu centrat en la Llei. No es dedica a estudiar-la ni a explicar-la als seus deixebles. No se'l veu mai preocupat per observar-la de manera escrupolosa. Certament, no posa en marxa una campanya contra la Llei, però aquesta no ocupa un lloc central en el seu cor.

Jesús cerca la voluntat del Déu des d'una altra experiència diferent. Sent Déu procurant d'obrir-se camí entre els homes per construir-hi un món més just i més fratern. Això ho canvia tot. La llei ja no és allò decisiu per saber què espera Déu de nosaltres. El primer és "cercar el regne de Déu i la seva justícia".

Quan es busca la voluntat del Pare amb la passió amb què la cerca Jesús, es va sempre més enllà del que diuen les lleis. Per caminar cap a aquest món més humà que Déu vol per a tots, l'important no és comptar amb persones observants de lleis, sinó amb homes i dones que s'assemblin a ell.