A llarg dels segles a l’occident hem tendim a sobredimensionar el pes de la raó en el comportament humà. Hem viscut convençuts que el que ens defineix com a persones és la racionalitat. Ho hem fet des que Aristòtil va definir l’home com a “animal racional”.
Una conseqüència d’aquest sobredimensionament de la raó és la convicció que el que els distingeix dels altres són les opinions, les creences, una convicció que apliquem també a l’àmbit de la fe. Pensem, efectivament, que el que ens distingeix dels no creients són les creences.
Els descobriments de la neurociència entorn al funcionament del cervell humà estan capgirant aquests punts de vista i estan ajudant a comprendre el pes decisiu que tenen les emocions en el comportament humà. Avui sabem amb certesa que el que ens distingeix dels altres és molt més el que sentim que el que pensem.
Hi ha una demostració tràgica d'aquest descobriment, la dels psicòpates, aquelles persones cruels que el cinema va immortalitzat amb el personatge d’Hannibal Lecter de la pel•lícula El silenci dels anyells. Quan s’aplica als psicòpates un qüestionari sobre el que pensen, contesten de manera políticament correcta. En canvi, quan es troben en situacions vitals, com que no se'ls activen ni els sentiments de la culpa ni els de l'horror, són capaços de cometre les barbaritats més impressionants. Són una dramàtica demostració que el que ens mou és el que sentim.
Aquest canvi de perspectiva hauria de coincidir amb un canvi de perspectiva en la manera com encarem l’experiència religiosa. Si el que ens distingeix com a persones és molt més el que sentim que el que pensem, la fe no hauria de ser bàsicament un sistema de creences en les que pensem ni un conjunt normes a les que ens adherim, sinó una vivència, una experiència vital.
Una conseqüència d’aquest sobredimensionament de la raó és la convicció que el que els distingeix dels altres són les opinions, les creences, una convicció que apliquem també a l’àmbit de la fe. Pensem, efectivament, que el que ens distingeix dels no creients són les creences.
Els descobriments de la neurociència entorn al funcionament del cervell humà estan capgirant aquests punts de vista i estan ajudant a comprendre el pes decisiu que tenen les emocions en el comportament humà. Avui sabem amb certesa que el que ens distingeix dels altres és molt més el que sentim que el que pensem.
Hi ha una demostració tràgica d'aquest descobriment, la dels psicòpates, aquelles persones cruels que el cinema va immortalitzat amb el personatge d’Hannibal Lecter de la pel•lícula El silenci dels anyells. Quan s’aplica als psicòpates un qüestionari sobre el que pensen, contesten de manera políticament correcta. En canvi, quan es troben en situacions vitals, com que no se'ls activen ni els sentiments de la culpa ni els de l'horror, són capaços de cometre les barbaritats més impressionants. Són una dramàtica demostració que el que ens mou és el que sentim.
Aquest canvi de perspectiva hauria de coincidir amb un canvi de perspectiva en la manera com encarem l’experiència religiosa. Si el que ens distingeix com a persones és molt més el que sentim que el que pensem, la fe no hauria de ser bàsicament un sistema de creences en les que pensem ni un conjunt normes a les que ens adherim, sinó una vivència, una experiència vital.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada