Déu és per als creients l’horitzó envers el que caminem. Els horitzons ens atreuen perquè són la superació de l’ara i de l’aquí, però alhora ens inquieten perquè mai no els atrapem. Ho deia Eduardo Galeano en aquella cita que m’agrada tant: “La utopia és a l’horitzó. Camino dues passes, ella s’allunya dues passes i l’horitzó corre deu passes més enllà”. Per molt que avancem, l’horitzó sempre és lluny, sempre es resisteix. Déu no l’aconseguim mai, mai no podem dir que el posseïm, sempre és més enllà de les nostres definicions, de les nostres comprensions, de les nostres experiències. Com la utopia, com l’horitzó.
Però això no hauria de ser pas frustrant per al creient. Seguint amb la cita de Galeano, “llavors, per què serveix la utopia? Per a això, serveix per caminar”. Déu omple les nostres vides perquè ens ofereix el plaer del camí, ens permet fer de la vida un camí ple de sentit i d’esperança.
Suposo que una de les coses més terribles d’estar empresonat és el fet de no tenir horitzons. Ha de ser terrible perquè, de manera conscient o inconscient, tothom a la vida té algun horitzó envers el que camina, tothom cerca una utopia i hi camina. Però també és terrible descobrir que el camí que s’ha triat resulta buit, frustrant i sense al•licients. Els cristians també ens desviem de vegades i agafem camins que ens condueixen cap a utopies i horitzons poc fiables.
La solidesa de la utopia cristiana es fonamenta en la certesa que Jesús mateix és el camí. “Sabem en qui hem confiat”, diu Sant Pau. Podríem dir que Jesús és el camí i alhora el GPS que garanteix que estem fent la ruta adequada per arribar a Déu Pare. Seguir Jesús ens garanteix que el nostre camí ens acosta a la veritat i ens porta a la vida.
Faig meva la pregària de John Henry Newman, prevere anglicà del segle XIX que es va convertir al catolicisme i després va ser cardenal de l’Església: “Senyor, no et demano veure l’horitzó llunyà. Amb un pas cada dia n’hi ha prou per mi”.
Però això no hauria de ser pas frustrant per al creient. Seguint amb la cita de Galeano, “llavors, per què serveix la utopia? Per a això, serveix per caminar”. Déu omple les nostres vides perquè ens ofereix el plaer del camí, ens permet fer de la vida un camí ple de sentit i d’esperança.
Suposo que una de les coses més terribles d’estar empresonat és el fet de no tenir horitzons. Ha de ser terrible perquè, de manera conscient o inconscient, tothom a la vida té algun horitzó envers el que camina, tothom cerca una utopia i hi camina. Però també és terrible descobrir que el camí que s’ha triat resulta buit, frustrant i sense al•licients. Els cristians també ens desviem de vegades i agafem camins que ens condueixen cap a utopies i horitzons poc fiables.
La solidesa de la utopia cristiana es fonamenta en la certesa que Jesús mateix és el camí. “Sabem en qui hem confiat”, diu Sant Pau. Podríem dir que Jesús és el camí i alhora el GPS que garanteix que estem fent la ruta adequada per arribar a Déu Pare. Seguir Jesús ens garanteix que el nostre camí ens acosta a la veritat i ens porta a la vida.
Faig meva la pregària de John Henry Newman, prevere anglicà del segle XIX que es va convertir al catolicisme i després va ser cardenal de l’Església: “Senyor, no et demano veure l’horitzó llunyà. Amb un pas cada dia n’hi ha prou per mi”.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada