Si preguntéssim als cristians quin és el principal enemic de la fe, estic segur que les respostes formarien un ventall molt pintoresc. N’hi hauria per a tots els gustos. També estic segur que gairebé ningú no donaria a la pregunta la resposta que va donar Josep Llunell. Per al teòleg català el principal enemic de la fe és la por.
La resposta és sorprenent i inquietant, perquè si la por és enemiga de la fe i tenim tantes pors com tenim, resulta que devem tenir menys fe de la que pensem.
Jesús diu moltes vegades a l’Evangeli “No tingueu por”. Però això no ens ho hem pres mai com un manament, com una exigència. Segurament perquè, com a creients, ni tan sols ens hem plantejat què hi ha darrera les pors i quina relació poden tenir amb la fe.
Si Jesús insisteix a dir “No tingueu por” i Josep Llunell la considera el principal enemic de la fe, és perquè és el contrari de la confiança en la Providència, una demostració, potser involuntària i inconscient, de poca confiança en Déu com a Pare, un indici que no vivim les adversitats amb una actitud d’abandó confiat en Ell. Per això la por és, d’alguna manera, a les antípodes de la fe.
Llavors, cada vegada que ens sentim envaïts per la por, és una prova que no som prou cristians? Com a persones, és normal que sentim por quan ens veiem abocats a una situació de perill. El problema no és tenir un sentiment de por, el problema és consentir-lo. Com a cristians, cada sentiment de por hauria de ser una oportunitat per obrir-nos al Pare, per potenciar la confiança en Ell, per demanar-li forces i fer un acte de fe en la seva voluntat
.
La resposta és sorprenent i inquietant, perquè si la por és enemiga de la fe i tenim tantes pors com tenim, resulta que devem tenir menys fe de la que pensem.
Jesús diu moltes vegades a l’Evangeli “No tingueu por”. Però això no ens ho hem pres mai com un manament, com una exigència. Segurament perquè, com a creients, ni tan sols ens hem plantejat què hi ha darrera les pors i quina relació poden tenir amb la fe.
Si Jesús insisteix a dir “No tingueu por” i Josep Llunell la considera el principal enemic de la fe, és perquè és el contrari de la confiança en la Providència, una demostració, potser involuntària i inconscient, de poca confiança en Déu com a Pare, un indici que no vivim les adversitats amb una actitud d’abandó confiat en Ell. Per això la por és, d’alguna manera, a les antípodes de la fe.
Llavors, cada vegada que ens sentim envaïts per la por, és una prova que no som prou cristians? Com a persones, és normal que sentim por quan ens veiem abocats a una situació de perill. El problema no és tenir un sentiment de por, el problema és consentir-lo. Com a cristians, cada sentiment de por hauria de ser una oportunitat per obrir-nos al Pare, per potenciar la confiança en Ell, per demanar-li forces i fer un acte de fe en la seva voluntat
.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada