“Els gossos no haurien d'estar en una església.”
“L'Església té molts altres espais millors per acollir sense sostres.”
Aquestes i altres frases les he sentit aquests dies respecte l'acollida dels sensesostre a l' església de Santa Anna. I segurament tenen raó.
Però quan veus el que allí dins està passant, t’adones que de nou la lògica de Déu no és la nostra.
Els sensesostre no volen marxar, tot i que poden anar a albergs amb dutxes i llits amb condicions.
No hi ha servei de neteja, però cada matí els sensesostre netegen ells mateixos l'església i la deixen impecable. Són gent amb vides dures, alguns amb problemes mentals i d'alcoholisme, però casi no hi ha baralles.
Està oberta 24 hores, però sempre és plena voluntaris que venen a servir cafès, fer entrepans o escoltar els acollits. Però el més impactant de tot és que quan surts de Santa Anna i vas cap a casa, tens la sensació d'haver estat amb la teva família
Les persones que aquests dies dormen a Santa Anna tenen històries tremendes, plenes de patiment, desgràcies i mala sort. Però totes elles es senten acollides, esperades, estimades.
Es senten a casa.
D'on ve aquest fenomen, que no passa en els albergs municipals o fins i tot tampoc en altres albergs de l'Església?
Quan mires a dalt i veus el rosetó, les imatges dels sants o l'altar ho entens.
Clar. Estem a una església. I els sense sostre ho saben.
La consciència d'estar en un espai sagrat, que t'acull, és el secret del que està produint-se allí dins.
Hi ha un respecte ambiental, una misteriosa pau dins aquest alberg improvisat, que tots respirem.
Els sensesostre saben que dormen en un lloc que no pertoca, que s'ha obert per ells. Han fet experiència de la gratuïtat.
I aquest saber-se estimat incondicionalment els està transformant a molts d'ells.
És la força sanadora de l'Església.
Que no li ve d'ella, sinó del qui l'habita.
Un Déu que ens estima així, perquè sí.
Per pur amor.
Però segurament el miracle més gran s'està produint en els voluntaris, que estan descobrint l'alegria immensa que dóna ser utilitzat per Déu per guarir als teus germans.
Perquè donant-te als altres ets realment tu el guarit. I aquells que abans veies dormint al carrer ara són els teus amics i germans a qui estimes, t'entregues i trobes a faltar.
Com acabarà? No ho sabem.
Molts marxaran i continuaran el seu camí.
Dormiran en centenars de llocs més.
Però segur que hi ha una cosa que mai oblidaran d'aquests dies: A mi un dia l'església em va obrir les portes i em va acollir. I em vaig sentir estimat.
Segurament no totes les esglésies ho han de fer.
Jo no sé si ho hagués fet.
Mn Peio sí ho ha fet.
Gràcies.
Gràcies Senyor per haver-lo inspirat.
Mn Bruno , Pastoral dels Joves del Bisbat de Barcelona
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada