dues reflexions entorn al Domund

Fa uns dies hi va haver un cert enrenou en alguns ambients eclesials. A alguns cristians no els va agradar que la primera vegada en què el Pregó del Domund es feia a Catalunya, en un acte solemne a la Sagrada Família, la direcció de les Obres Missionals Pontifícies, conjuntament amb l’Arquebisbat de Barcelona, l’encarregués, també per primera vegada, a una dona (la Pilar Rahola) que, a més, no és creient.

A mi sincerament m’atreu més sentir o llegir una exaltació de la tasca dels missioners i missioneres feta per una persona no creient que una feta per una persona d’Església. I encara m’ha agradat més que la Pilar Rahola hagi aprofitat l’ocasió per fer una denúncia de la hipocresia d’aquells que defensen la solidaritat de les persones que es mouen per una idea (política o social) i critiquen la de les persones que es mouen per l’amor de Déu. Penso que ha encertat en posar l’accent en l’essència de l’experiència cristiana. És pel fet de sentir-nos estimats per Déu que els cristians sentim la necessitat d’anunciar-lo i d’estimar els altres.

Per altra banda, l’eslògan del Domund d’aquest any, “Surten de la seva terra”, m’ha fet pensar en una paradoxa significativa. Just en l’època en la que al món hi ha tantes persones que es veuen obligades a fugir dels seus països, assolats per la pobresa i per la guerra, i es posen en marxa cap als països més benestants, els missioners i les missioneres surten de les seves terres benestants i es posen en marxa cap als països menys afavorits.

Tot plegat em sembla una lliçó i una interpel·lació. Aquest cap de setmana no és només el moment de fer una pregària i un donatiu econòmic per contribuir a la tasca evangelitzadora de l’Església. És també el moment de reforçar l’experiència de sentir-nos estimats per Déu i, a partir d’aquí, sortir de les nostres seguretats per anunciar Jesús als altres de paraula i sobretot amb els fets.

Joan Ferrés Prats