DIUMENGE XXII DURANT L’ANY
3 setembre 2017
Negar-se un mateix és l’actitud contrària a la nostra tendència egoista de pensar únicament en els nostres propis interessos. Jesús ens demana que siguem homes i dones disponibles, que tinguem un cor tan gran que no quedi saturat amb els nostre propis problemes i preocupacions.
Però, ai l'as, quan ens ve la por, quan la inseguretat se’ns fa evident, com ha ocorregut aquest estiu a la Rambla de Barcelona i altres llocs que són de la nostra quotidianitat, aquesta obertura de cor és prou difícil. Una vegada passat el primer moment de la reacció solidaria, testimoni de la bondat i responsabilitat més profunda, els interessos personals i partidistes tornen a dominar-ho tot, com una onada que s’havia retirat i ara torna per inundar-ho tot. És la nostra creu com a societat i amb ella hem de carregar. És la nostra manera de ser però no ens hi hem de conformar.
Carregar la creu no és simplement suportar-la. Mirant com la porta Jesús, és adonar-nos que ens fa avançar portant també les nostres creus, per amor. Fins i tot, en l’Església, “carregar les creus” pot ser construir una xarxa d’ajudar-nos mútuament a portar les nostres, per continuar avançant i si potser superant-les. És créixer, junts.
Aquests dies després dels atemptats, qui més qui menys ha obert en el seu interior el debat sobre la debilitat de la nostre societat. L’Església pot carregar aquesta creu, acompanyar la ciutadania, reconeixent les flaqueses i oferint renovar algun capacitat: la serenitat, el reconeixement, la veritat, la comprensió, el perdó, la no-violència... I en una societat analfabeta en espiritualitat l’Església pot testimoniar el mestratge de l’interior de la persona, on hi trobem Déu, font de tota la bondat que podem tenir.
