Fa uns dies hi va haver un cert enrenou en alguns ambients eclesials. A alguns cristians no els va agradar que la primera vegada en què el Pregó del Domund es feia a Catalunya, en un acte solemne a la Sagrada Família, la direcció de les Obres Missionals Pontifícies, conjuntament amb l’Arquebisbat de Barcelona, l’encarregués, també per primera vegada, a una dona (la Pilar Rahola) que, a més, no és creient.
A mi sincerament m’atreu més sentir o llegir una exaltació de la tasca dels missioners i missioneres feta per una persona no creient que una feta per una persona d’Església. I encara m’ha agradat més que la Pilar Rahola hagi aprofitat l’ocasió per fer una denúncia de la hipocresia d’aquells que defensen la solidaritat de les persones que es mouen per una idea (política o social) i critiquen la de les persones que es mouen per l’amor de Déu. Penso que ha encertat en posar l’accent en l’essència de l’experiència cristiana. És pel fet de sentir-nos estimats per Déu que els cristians sentim la necessitat d’anunciar-lo i d’estimar els altres.
