Qui soc jo per a vosaltres?

DIUMENGE XXIV DE DURANT L’ANY

16 de setembre 2018

No serveixen respostes purament acadèmiques o conceptuals, sinó que se’ns demana una resposta nascuda de l’encontre i l’experiència amb Ell. Del coneixement històric de Jesús no en sabem gran cosa; sobre el coneixement bíblic i teològic, s’han escrit milers i milers de llibres; però el coneixement que aquí se’ns demana és el coneixement nascut de l’experiència, de la interioritat de cadascú, i de l’encontre i la relació amb Ell.

I no serveixen les respostes precipitades. Quan Pere respon «Vós sou el Messies» aquesta paraula encara no era per a ell prou significativa, com després li retreu Jesús: «No penses com Déu, sinó com els homes...». Pere pensava massa en un Messies triomfant, entenent el triomf com ho entenem els homes, no com ho entén Déu...

D’altra part, a la segona part del text trobem, d’alguna manera, un complement de la primera. Conèixer el Crist comporta saber que seguir-lo és portar com Ell les creus que ens toquin a la vida, i que el seu seguiment és molt absorbent: «cal perdre la vida per Ell i per l’Evangeli». I «si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi...».

«Agafar la creu i perdre la vida» no és una crida a l’ascetisme per l’ascetisme.

Jesús home va participar de les joies i les esperances dels homes i dones del seu temps; alhora, però, va assumir les responsabilitats i les exigències que li marcava la vida.

Les creus les du la vida, i quan Jesús parla de «salvar la vida» ens convida a acceptar les febleses nascudes sovint de la pròpia condició humana, i, sobre tot, les incomprensions de mantenir-se fidel a una conducta ètica i compromesa. «Negar-se a si mateix» no és caure en una baixa autoestima, sinó posar la nostra coherència i les nostres responsabilitats per damunt dels nostres propis interessos, i això comporta molts cops moltes creus.

Acceptar la figura de Crist a la nostra vida és acceptar el seu destí i les paradoxes que comporta el seu missatge. Seran moltes les dificultats i contradiccions que ens tocarà patir pel fet de ser cristians, però sabem que la creu acabarà en la resurrecció, i que aquest món injust i precari esdevindrà un «cel nou i una terra nova».

que perdonis setanta vegades set

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY

17 setembre 2017

Ens vol dir que cal perdonar sempre. “Setanta vegades set” és un hebraisme que significa  “sempre”.

Però hem d’admetre que perdonar ens costa. La tendència natural és que quedem ressentits amb aquells que ens fan ofès. Tots coneixem persones que no es parlen: veïns, companys de feina, i fins i tot membres d’una mateixa família o comunitat.

Això es molt trist, perquè sembla que faci inútil la salvació de Jesús, que ha donat la vida precisament perquè tots ens  estiméssim com a germans. No perdonar és, d’alguna manera, destruir la seva salvació: anul·lar-la.

Guardo ressentiment  en el meu cor? Hi ha algú de qui em sento distanciat i caldria que m’hi reconciliés? Seria un acte de llibertat interior.

Més d’un cop creiem justificat venjar-nos d’algú, bé sigui amb una paraula o amb una negativa o amb una decisió determinada. Però és un error, perquè llavors vivim esclaus d’un sentiment destructiu. Creiem ser lliures, però de fet vivim més encadenats que mai.

En canvi, el perdó és una gran font de llibertat. És la increïble possibilitat que Déu ens ofereix d’assemblar-nos a Ell: la possibilitat de deixar en aquesta terra una marca inesborrable de la seva misericòrdia.