La bardissa i la figuera

DIUMENGE III DE QUARESMA

24 de març 2019

Els tres darrers diumenges de Quaresma tenen per eix central la conversió i la renovació de la vida dels batejats. El present se centra en la doble imatge de la bardissa i la figuera. Moisès, després de la teofania de la bardissa que cremava i del diàleg amb Déu, deixa el pasturatge i torna a Egipte. La seva vida canvia radicalment i es converteix en missatger i realitzador dels plans de Déu. La bardissa de la muntanya de l’Horeb canvia la vida de Moisès. El Senyor l’envià a tornar a recórrer el camí i tornar a Egipte amb la missió d’alliberar i rescatar el seu poble de les mans del faraó. Jesús, camí a Jerusalem, instrueix i alena els deixebles. Els ensenya a saber llegir els signes dels temps i els invita a canviar de vida, a convertir-se. El vinyater de la figuera que no dona fruit, prega i suplica l’amo un any més. Intentarà per tots els mitjans aconseguir que doni fruits saborosos. La figuera té un any més per produir figues, en cas contrari serà tallada de soca-rel, que ocupa un terreny sense donar fruit. Jesús exposa en l’evangeli uns casos amb l’eslògan final «si no us convertiu, tots acabareu igual». Qui no es converteixi serà exclòs de la salvació.

Per no ser exclòs de la salvació convé que meditem els textos bíblics que ens parlen de l’esperit de conversió. Examinem-nos, en aquest diumenge de Quaresma, sobre la nostra conversió personal i comunitària, que sense conversió no hi ha salvació:

1. Convertir-se consisteix a trencar amb el pecat i recuperar la comunió amb Déu, l’Església i els germans.
2. Convertir-se consisteix a tornar a la fidelitat de les promeses baptismals.
3. Convertir-se consisteix a tornar a entrar en l’esfera de la divinitat.
4. Convertir-se consisteix en renéixer de nou de l’aigua i de l’Esperit.
5. Convertir-se consisteix en canviar radicalment de manera de viure.
6. Convertir-se consisteix en reordenar la vida segons la santedat i la bondat de Déu.
7. Convertir-se consisteix en col·laborar amb la gràcia en la vida quotidiana.
8. Convertir-se no sols consisteix en complir pràctiques externes sinó en viure l’esperit de les benaurances i caminar amb Crist.
9. Convertir-se no sols consisteix en corregir algun defecte, sinó en adquirir una constant capacitat de fer el bé.
10. Convertir-se no sols consisteix en no faltar a la caritat sinó en estar disposat a construir amor fratern.

L’Església, en el temps de Quaresma, no es limita a la meditació o l’ascesi personal sinó que s’obre a horitzons nous de l’Evangeli. És un moment privilegiat per tornar a la divinitat i impulsar la retrobada amb les nostres arrels. La comunitat resa i dejuna per tornar a la divinitat amb sinceritat de veritat. La reentrada en l’esfera divina és convertir-se i tornar a renéixer de nou en l’aigua i en l’Esperit.

Quan algú s’acosta a la bardissa experimenta la proximitat de Déu i, a la vegada, es comprèn millor la missió encomanada pel Senyor. Ser figuera fecunda significa donar fruits de bones obres. No acostar-se a la bardissa és romandre en la llunyania i en l’esclavatge. No ser figuera fecunda és viure en l’esterilitat de la vida.

Expulsar ídols

DIUMENGE III de QUARESMA

4 març 2018

D’alguna manera som a l’equador del nostre camí de preparació individual i comunitari per a la celebració de la Passió-Mort-Resurrecció de Jesús, el nucli fort de la nostra fe. Per això preguntem-nos personalment i també comunitàriament com va el nostre camí quaresmal.

El nostre camí cap a Pasqua també fa referència al camí que el poble d’Israel va haver de recórrer per guanyar la llibertat. Llibertat enfront, en un primer moment, de l’esclavatge dels egipcis. Un esclavatge exterior a ells. Un esclavatge no volgut, patit. Però en la travessa del desert, un cop alliberats d’aquest esclavatge conduïts per Moisès, descobreixen nous esclavatges, aquesta vegada molt més interiors i d’alguna manera, volguts. En ús de la seva llibertat cauen en nous esclavatges més subtils, l’esclavatge de la riquesa, de la cobdícia, de l’odi al germà.

En els deu manaments, el primer és el de no divinitzar res que no sigui Déu. Cap realitat humana, cap bé material. És en aquest mateix sentit que Jesús entra en el Temple de Jerusalem i en fa la purificació. Aquell indret s’havia convertit en un ídol enlloc de ser signe de la presència de Déu. Amb aquesta purificació, i amb tota la seva vida, Jesús ens fa saber que és en la seva humanitat on Déu es fa present. En la seva humanitat tal com ell la va viure: una humanitat viscuda com a servei, acolliment, sobretot dels més febles, perdó, solidaritat, amor. És en aquesta manera de viure la vida humana que Déu es fa present. Tots els altres llocs, es diguin mesquites, sinagogues, temples budistes, o esglésies, no seran llocs de la presència de Déu si no són llocs on s’ajuda a créixer en humanitat. 

En aquest temps de Quaresma deixem entrar Jesús en el nostre cor, en la nostra vida, perquè també ens purifiqui, faci neteja, expulsi els nostres ídols, tot allò que no ens ajuda a estimar i que ens esclavitza.

Tot allò que ens allunya del Déu de Jesús, un Déu que ens crida a actuar a favor dels seus preferits: els pobres, els refugiats, els sense-sostre, els malalts, els qui viuen en la foscor, en la desesperació, els qui han perdut la feina, els qui pateixen violència i fins i tot són morts a causa de les seves conviccions o creences. Aquests són l’encarnació avui del Messies crucificat, escàndol per als uns i absurd per als altres.

Dóna’ns aigua per a beure

DIUMENGE III   DE QUARESMA

19 març 2017

En el desert, lloc de prova, lloc de temptació, la manca d’aigua no és sols carència d’un element necessari per a la vida, sinó que es presenta també com a evidència que Déu, si és en algun lloc, no sembla que sigui precisament en els agostats camins del seu poble. D’aquí la pregunta: «¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?».

Té set el poble en el desert, on els israelites temptaren el Senyor. Té set la dona que, en el poble de Samaria anomenat Sicar, va a treure aigua del pou de Jacob. Tenen set i pregunten per Déu el poble en els camins del desert, i la dóna en els camins de la seva vida.

¿De què tenim set nosaltres?: ¿de vida?, ¿de llibertat?, ¿de perdó?, ¿de gràcia?, ¿de saviesa divina?, ¿d’Esperit Sant?, ¿de justícia?, ¿de pau? ¿No serà que tenim set de Déu?

La comunitat cristiana, comunitat d’assedegats de Déu, s’acosta avui no al pou en el camp que donà Jacob al seu fill Josep, sinó al «do de Déu» que és Crist Jesús, el brollador d’aigua viva que Déu obrí per apagar la set de la humanitat, que en Crist pot beure la vida i la llibertat, el perdó, la reconciliació i la gràcia, la saviesa que ens permet evangelitzar el món sense que siguem del món, l’Esperit que fa de nosaltres fills en el Fill de Déu, la justícia que famegem, la pau amb què somiem.

Si no us convertiu...

Davant, per exemple, de la violència i del clima de corrupció que estem vivint per tot arreu, en comptes de lamentacions estèrils, preguntem-nos per què passa això i quin grau de responsabilitat hi podria tenir jo. És a dir, no ens en rentem les mans: sentim-nos-hi implicats. Vegem-hi una crida de Déu que m'impulsa a revisar la pròpia vida, per veure si jo sóc realment portador de pau i de solidaritat, o si també estic contribuint a crear alguna mena de violència o d'injustícia al meu entorn.

És amb aquest esperit de responsabilitat que vol el Senyor que visquem els esdeveniments de cada dia. Sempre hi hem de veure una crida a la nostra conversió. A la nostra! I convertir-se vol dir transformació interior, canvi radical profund. Perquè la crida de Déu no és mai superficial, sinó que sempre va a fons: demana la renovació de tot el nostre ésser, la transformació del nostre cor.

Convertir-se és, d'alguna manera, tomar a néixer, adquirir una nova identitat: la de fill de Déu, semblant a Jesús que va passar per tot arreu fent el bé i estimant. Solament així donarem fruit.