El TermCat (Centre de Terminologia de la Llengua Catalana) va aprovar fa quatre anys aquest nou terme que els joves han popularitzat, referit sobretot a una voluntat davant les càmeres de fer-se veure, de figurar, de semblar el que no s’és.
Però el culte a l’aparença no és cosa d’ara. Cinc segles abans de Crist el dramaturg grec Esquil ja deia que la majoria de les persones s’estimen més semblar que ser. I el postureig no fa referència només a la tendència a enganyar els altres. També ens enganyem a nosaltres mateixos. L’escriptor britànic Wystan H. Auden deia que “la imatge de mi mateix que procuro crear-me per a estimar-me és molt diferent de la imatge que procuro crear en els altres perquè m’estimin”.
L’Evangeli d’aquest cap de setmana ataca de front el postureig dels mestres de la llei, dels homes d’ordre. Les seves pregàries i les seves donacions eren postureig. I és clar que no volien només enganyar els altres per ser estimats. També es volien enganyar a ells mateixos per poder estimar-se.
Jesús vol que ens purifiquem, que netegem el nostre interior, que siguem transparents, que revisem contínuament les intencions que mouen els nostres actes, fins i tot els que semblen més nobles o cristians.
El fet de donar pot ser una mostra del fet que un es dona. És el cas de la viuda de l’Evangeli. Però també pot ser una excusa per no donar-se. És el cas dels mestres de la llei. O el que s’amaga darrera les queixes que fan moltes persones, sobretot dones, quan volen justificar per què el seu matrimoni no va bé: “Ell em dona diners, però res més”.
Avui és difícil que els joves utilitzin la fe o l’església per fer postureig, però els grans encara tenim aquesta temptació. Jesús ens crida a ser lliures, a revisar i purificar contínuament les nostres intencions.
Però el culte a l’aparença no és cosa d’ara. Cinc segles abans de Crist el dramaturg grec Esquil ja deia que la majoria de les persones s’estimen més semblar que ser. I el postureig no fa referència només a la tendència a enganyar els altres. També ens enganyem a nosaltres mateixos. L’escriptor britànic Wystan H. Auden deia que “la imatge de mi mateix que procuro crear-me per a estimar-me és molt diferent de la imatge que procuro crear en els altres perquè m’estimin”.
L’Evangeli d’aquest cap de setmana ataca de front el postureig dels mestres de la llei, dels homes d’ordre. Les seves pregàries i les seves donacions eren postureig. I és clar que no volien només enganyar els altres per ser estimats. També es volien enganyar a ells mateixos per poder estimar-se.
Jesús vol que ens purifiquem, que netegem el nostre interior, que siguem transparents, que revisem contínuament les intencions que mouen els nostres actes, fins i tot els que semblen més nobles o cristians.
El fet de donar pot ser una mostra del fet que un es dona. És el cas de la viuda de l’Evangeli. Però també pot ser una excusa per no donar-se. És el cas dels mestres de la llei. O el que s’amaga darrera les queixes que fan moltes persones, sobretot dones, quan volen justificar per què el seu matrimoni no va bé: “Ell em dona diners, però res més”.
Avui és difícil que els joves utilitzin la fe o l’església per fer postureig, però els grans encara tenim aquesta temptació. Jesús ens crida a ser lliures, a revisar i purificar contínuament les nostres intencions.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada