Déu... ens espia?

DIUMENGE XXXII DE DURANT L’ANY

11 de novembre 2018

La generositat no es mesura tant per la quantitat d'allò que donem, sinó més aviat per la carència que ens  crea a nosaltres el fet d'haver donat. Aquella pobra viuda es queda indefensa, sense recursos materials. 

Poc s'ho imaginava ella que qui l'estava observant era Jesús, el Fill de Déu, aquell a qui no se li escapa cap de les nostres generositats, aquell que "veu" tot allò de bo que fem, per més amagat que sigui.

De vegades, se'ns ha presentat una imatge de Déu com aquell que sempre ens està "espiant" per enxampar-nos quan fallem. Com una mena de jutge sempre disposat a castigar-nos a las més petita que fem. 

Però aquesta imatge és falsa. Certament que sempre ens mira, però és per descobrir principalment tot allò de bo que fem. Som els seus fills i filles, i els seus ulls, els d'un Pare, són uns ulls estimadors. 

Per què li tenim tan poca confiança? Per què li tenim por?

Què em preocupa més, ser de veritat o salvar les aparences? 

No oblidem que davant de Déu, per a qui som transparents, sols compta la meva realitat: no la façana exterior, no les caretes que em poso de vegades per aparentar davant dels altres. 

És allò que se sol dir: "A Déu li podem mentir, però no el podem enganyar". 

Perquè Ell ens coneix tal com som realment i no pas per allò que afirmem ser.

Les persones que vulguin ser generoses, qui vulgui tenir l’admiració de Jesús com la viuda pobre, segurament necessitarà dues condicions: donar més valor a servir i estimar, que a qualsevol altra cosa pròpia, siguin diners, temps, comoditats, o el que sigui. I, segona, tenir una gran confiança en el Senyor, fiar-se d'Ell sense angoixar-se pel futur. Això darrer és un missatge central en l'Evangeli: que hem de confiar plenament en el Senyor. I que, per aquesta confiança, hem de ser capaços de donar una resposta de fidelitat a allò que Ell ens demana. Sense por.