DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY
15 octubre 2017
Aquells homes de la paràbola van preferir anar als seus camps, als seus negocis: van rebutjar la invitació de Déu. No fem nosaltres el mateix moltes vegades? Molts prefereixen les seves petites "felicitats" en minúscula, a la FELICITAT, en majúscula, que Déu ens ofereix. És com aquells que prefereixen beure aigua estancada i pol·luïda, tot rebutjant el doll d'aigua pura i transparent que Déu ens ofereix. Quin contrasentit!
I el més desconcertant és que quan rebutgem les invitacions del Senyor, generalment ho fem perquè creiem, més o menys conscientment, que seguint els nostres camins trobarem més fàcilment la felicitat, la nostra seguretat, la nostra pau. I no ens adonem que el Senyor, que ens estima més del que ens estimem nosaltres mateixos, sap molt millor quins són els camins que ens porten a la plenitud, a la vida autèntica. Deixem, com hem dit en el salm 22, que ell sigui de veritat el Pastor que ens guiï! Millor prendre l'evangeli com a norma de vida. Mai no ens n'haurem de penedir.
Però no oblidem que no n’hi ha prou d'acceptar la invitació del Senyor. Cal anar-hi amb el vestit "adequat". És a dir, nosaltres, de la nostra part, també hi hem de posar alguna cosa.
La salvació que Déu ens ofereix no és una cosa automàtica. Nosaltres mantindrem sempre la nostra llibertat. Déu no ens salvarà mai per força.
Cal que diguem "sí" lliurement amb esperit de conversió.
Aquest és el nostre "vestit": un cor disponible, humil, agraït. Amb aquesta actitud no hem de témer res, perquè serem ben acollits al banquet de Déu.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada