Beneir

Quan us lleveu, beneïu el nou dia, que desborda d’una abundància de béns que les vostres benediccions faran aparèixer. Perquè beneir significa reconèixer el bé infinit que forma part integrant de la mateixa trama de l’univers. Aquest bé espera només un senyal vostre per poder manifestar-se.

Quan trobeu la gent al carrer, a l’autobús, al vostre lloc de treball, beneïu tothom. La pau de la vostra benedicció serà la companya del seu camí i l’aura del seu perfum discret serà una llum al seu itinerari. Beneïu els que us trobeu, vesseu una benedicció sobre la seva salut, el seu treball, la seva joia, la seva relació amb Déu, amb ells mateixos i amb els altres. Beneïu-los en els seus béns i recursos. Beneïu-los de totes les maneres imaginables, perquè aquestes benediccions no només escampen llavors de guarició, sinó que algun dia brotaran com a flors de goig en els espais àrids de la vostra mateixa vida.

Mentre passegeu, beneïu el vostre poble o la vostra ciutat, beneïu els que la governen i els seus educadors, infermeres, escombriaires, sacerdots i prostitutes. Quan algú us transmeti agressivitat, còlera o falta de bondat, per petita que sigui, responeu amb una benedicció silenciosa. Beneïu-los totalment, sincerament, joiosament, perquè aquestes benediccions són un escut que els protegeix de la ignorància de les seves maldats, i canvia la direcció de la sageta que us han llançat.

Beneir significa desitjar i estimar incondicionalment, totalment i sense cap reserva el bé il·limitat –per als altres i per a tots els esdeveniments de la vida–, fent-lo aflorar de les fonts més profundes i més íntimes del vostre ésser. Això significa venerar i considerar amb total admiració el que sempre és un do del Creador, malgrat que de vegades pugui semblar el contrari. Qui sigui afectat per la vostra benedicció és un ésser privilegiat, consagrat, complet. Beneir significa invocar la protecció divina sobre algú o sobre alguna cosa, pensar-hi amb un reconeixement profund, evocar-lo amb agraïment. Significa, a més, cridar la felicitat perquè vingui sobre ell, atès que nosaltres no som mai la font de la benedicció, sinó simplement uns testimonis joiosos de l’abundància de la vida.

Beneir-ho tot, beneir tothom, sense cap discriminació, és la forma suprema de donar, perquè aquells que beneïu mai no sabran d’on va arribar aquell raig de sol que, de sobte, va trencar els núvols del seu cel, i vosaltres rarament sereu testimonis d’aquesta llum que ha il·luminat la seva vida.

Quan a la vostra jornada passi alguna cosa inesperada que us desconcerti i us faci malbé els plans, esclateu en benediccions, perquè aleshores la vida està a punt d’ensenyar-vos una lliçó, encara que la seva copa pugui resultar amarga. Perquè aquest esdeveniment que us sembla tan indesitjable, de fet l’heu suscitat vosaltres mateixos per aprendre la lliçó que us passaria per alt si dubtéssiu a l’hora de beneir-lo. Les proves són benediccions ocultes. I legions d’àngels els segueixen els passos.

Beneir significa reconèixer una bellesa omnipresent, oculta als ulls materials. És activar la llei universal de l’atracció que, des del fons de l’univers, portarà a la vostra vida exactament el que necessiteu en el moment present per créixer, avançar i omplir la copa de la vostra joia.

Quan passeu per davant d’una presó, aboqueu una benedicció sobre els seus habitants, sobre la seva innocència i la seva llibertat, sobre la seva bondat, sobre la puresa de la seva essència última, sobre el seu perdó incondicional. Perquè només es pot ser presoner de la imatge que un té d’ell mateix i un home lliure pot caminar sense cadenes pel pati d’una presó, de la mateixa manera que els ciutadans d’un país lliure poden ser presoners quan la por s’instal·la en el seu pensament.

Quan passeu per davant d’un hospital, beneïu-ne els pacients, vesseu la benedicció sobre la plenitud de la seva salut, perquè fins i tot en el sofriment i en la malaltia, aquesta plenitud està esperant per ser descoberta. I quan veureu algú sofrint i plorant, o que se sent destrossat per la vida, beneïu-lo en la seva vitalitat i en la seva joia: perquè els sentits només ensenyen la cara oculta de l’esplendor i de la perfecció últimes, que només l’ull interior pot copsar.

És impossible beneir i jutjar alhora. Mantingueu en vosaltres, per tant, aquest desig de beneir com una ressonància interior incessant i com una pregària perpètua i silenciosa, perquè d’aquesta manera sereu de la mena de persones que són artesanes de la pau, i un dia descobrireu arreu el rostre mateix de Déu.

I, sobretot, no us oblideu de beneir la persona meravellosa, absolutament bella en la seva natura veritable i tan digna d’amor, que sou vosaltres mateixos.

Pierre Pradervand