L'Agonia de les llengües

Aquest cap de setmana s’allarga un dia més amb la celebració de l’11 de setembre, en un moment molt especial de la nostra història. El full parroquial no és un espai per a la confrontació política, per descomptat. Sento, doncs, la necessitat de reflexionar sobre un tema en el que penso que no hi hauria d’haver controvèrsia, sinó compromís compartit.
Llegeixo que en el món encara es parlen més de 6.000 idiomes, però que només n'hi ha 300 que siguin parlats per més de un milió de persones. Fa segles l’expansió de l’imperi espanyol en l’anomenat “descobriment” d’Amèrica va comportar l’extermini de moltes cultures i llengües indígenes. Després passaria el mateix amb els imperis britànic, holandès o alemany. L’extermini no s’ha aturat a l’era contemporània. Durant el segle XX, tan sols a Austràlia, l’anglès es va menjar definitivament 15 llengües i en va deixar 140 més en un estat de coma pràcticament irreversible. Avui com ahir el peix gran es menja al petit, i això passa tant en l’àmbit econòmic com en el cultural i lingüístic.

Al relat mític de la torre de Babel, al Gènesi, es parlava de la dispersió de les llengües com d’un càstig diví, però avui entenem les llengües com una riquesa cultural, com un patrimoni de la humanitat. En desaparèixer una llengua desapareix una manera d’entendre la vida i, per tant, un tresor cultural. Keiserling deia que cada idioma és una visió del món. Octavio Paz va escriure que cada llengua representa una manera de viure. I Lichtenberg que només es pot entendre a fons un idioma si es coneix a fons el poble que el parla.

Quan, amb el Papa Francesc i amb sant Francesc d’Assís, parlem del respecte a la natura i de la defensa dels ecosistemes, per descomptat que hi hem d’incloure la defensa de la pluralitat de llengües i de cultures, un deure inexcusable de l’Església, que té la missió de lluitar per totes les formes de vida i que va néixer d’un Jesús encarnat en una cultura molt concreta. 

Joan Ferrés Prats