...t’hauràs guanyat el germà

DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY

10 setembre 2017

Es trist tenir a prop una persona que té l’hàbit de criticar, perquè sempre és causa de tensions,  desunió i suspicàcies. Una persona així, encara que no pretengui directament fer mal, de fet sempre en fa. Sempre.

Déu ens ha fet el gran do de la paraula. Em serveix per aixecar o per enfonsar els altres? Per crear unió o desunió? No oblidem allò que es diu: que la llengua és “l’arma més perillosa” que tenim.

N’hi ha d’altres que no critiquen, però se’n van a l’extrem contrari: se’n desentenem. Diuen: “Jo no em fico mai amb ningú”. I ho diuen com si fos un mèrit.

Potser sí que alguna vegada  significarà una autèntica actitud de respecte a l’altre. Potser sí. Però, sovint, darrere d’aquestes paraules s’hi amaga l’actitud d’aquell que té per norma viure  exclusivament per a ell mateix i els altres “que s’espavilin”, “és problema seu”, “ja s’ho trobaran”.

Però això no és considerar l’altre com un germà a qui cal ajudar i estimar. Això, diguem-ho clar, és egoisme.

L’amor no es mostra únicament dient paraules de lloança. Sinó també, quan cal, amb una paraula de correcció. Però feta des de l’estimació.

Quan som nosaltres els qui rebem la correcció, hem de saber acceptar-ho sense perdre la pau. De moment, potser ens sabrà greu, però ben segur que  ens ajudarà a progressar.

Ens coneixeríem molt millor nosaltres mateixos si sabéssim escoltar amb pau tot el que els altres veuen en nosaltres. Reconèixer els propis defectes és el primer pas per a millorar.