A l'Imperi Romà, els generals que havien aconseguit conquestes importants desfilaven per la ciutat fent ostentació del seu botí. Diuen túniques de porpra i or, lluïen una corona de llorer i pintura vermella a la cara. El poble els aclamava mentre passejaven asseguts en un tro. La cerimònia, però, incloïa un contrapunt que també formava part del ritual. Durant aquell dia de glòria un esclau acompanyava el general victoriós i li anava xiuxiuejant en llatí a l’orella: "Memento mori", que significa "Recorda que moriràs".
Es feia per evitar que l'heroi fos envaït per un orgull desmesurat. Se li recordava com d’efímer era el seu èxit, fent-li present en aquells moments la inexorable realitat de la mort. El xiuxiueig del “Memento mori” els recordava que havien de saber encaixar aquells moments de glòria en una visió més global de la vida, assumint-ne els límits.
En aquest aspecte no es pot dir que hàgim avançat. Avui també busquem la glòria, l’èxit, la fama, el reconeixement, però ara fem tot el possible per eliminar el record de la mort, per oblidar-la, per viure com si mai no haguéssim de morir.
El filòsof Lou Marinoff explica que fa anys, quan anava a la feina, se solia quedar atrapat en un embotellament de trànsit a prop d'un cementiri. De vegades la retenció era tan gran que tenia temps de llegir els noms de les làpides. Diu que en aquella situació se sentia feliç d'estar viu, i que els conductors mai no tocaven el clàxons nerviosos ni intentaven fer avançaments arriscats.
La presència de la mort dóna un altre sentit a la vida. Una bona reflexió per a la Quaresma. No es tracta que els cristians neguem el plaer de viure ni que ens neguem els plaers de la vida, que al cap i a la fi són dons de Déu. Es tracta de donar-los la dimensió que haurien de tenir, de viure l’existència sabent que només trobarem la plenitud obrint-nos al Més Enllà.
Joan Ferrés Prats
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada