Benaurada la família que no s'edifica sobre l'areny de l'egoisme, perquè mai no se l'endurà la rierada de les llàgrimes ni mai l'abatrà la gropada de les dificultats.
Benaurada la família que des del primer dia s'esmerça a viure alhora en els dos pronoms -jo i tu-, perquè aconseguirà un nosaltres tan joiós com fecund.
Benaurada la família que sap llescar-se el pa del respecte mutu, perquè la llibertat farà estatge a la seva llar.
Benaurada la família que sap plantar al pati de casa seva l'arbre de la solidaritat, perquè veurà com les cançons del benestar fan niu a les seves branques.
Benaurada la família que té sempre oberta una finestra a la transcendència, perquè no patirà d'ofec ni morirà de tedi i avorriment.
Benaurada la família que té cura del seu llenguatge, perquè acabarà descobrint una petita meravella a sota de cada paraula.
Benaurada la família que sap reservar un plat a taula per donar-lo als que el necessiten, perquè veurà multiplicar-se la seva alegria.
Benaurada la família que sap agombolar, com si fos una filla, la petita virtut de l'amabilitat, perquè veurà néixer flors de llum al jardí de la seva convivència.
Benaurada la família que aprèn a dir de cor la paraula perdó, perquè arribarà un dia en què ja no haurà de fer-la servir més.
Benaurada la família que s'esforça a ser una petita llum en la fosca del nostre món, perquè viurà sempre en un matí que canta esperances.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada