La vida cristiana és viure en l’esperança, ja que estem salvats, encara que només sigui en l’esperança (cf. Rm 8,24).
És que Déu «treballa» (cf. Jn 5,17) en el món que ja està marcat amb el signe de la vida del Ressuscitat. Vivim, doncs, en un món ple de sentit, tot i els sense sentits en els quals es troba submergida la humanitat i la creació [cf. EE 50].
Déu no s’ha donat de baixa del nostre món, Déu no vol baixar-ne, al contrari porta endavant l’obra alliberadora ordenant-ho tot cap al bé, com diu Rm 8,28-30. Aquesta mirada tan positiva i consoladora és, a la vegada, una crida a correspondre a aquest Déu, mitjançant la sinergia del compromís pel món, posant tot l’ésser en la línia de la recerca del seu Regne. És una esperança activa, nascuda de la fe en l’amor actiu de Déu en el món d’avui. I, per tant, una activitat tota ella impregnada de l’amor «que mou el cel i les estrelles». ...
La mateixa realitat del nostre món és ja transparent, perquè a través de les mateixes coses es manifesta Déu mateix, com «justícia, bondat, pietat, misericòrdia» i un llarg «etc.», que abasta la gamma immensa de manifestacions de Déu en el nostre món.
Aquesta consideració afavoreix un tarannà positiu, nascut de la mirada de fe: «[…] feliços els qui creuran sense haver vist» (Jn 20,29), és a dir, feliços els qui contemplen la realitat veritable i profunda de les coses, perquè la vida es convertirà en joia, les coses irradiaran a vegades bondat i bellesa i sempre l’amor d’un Déu que ens diu que el Ressuscitat estarà amb nosaltres fins a la fi dels temps (Mt 28,20) i que l’Esperit farà noves totes les coses (cf. Ap 21,5).
Josep M. Rambla, sj
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada