diumenge xv durant l'any
El samarità «se'n compadí» i «s'hi acostà».
Aquesta és l'actitud fonamental per estimar i per sentir-me proïsme dels altres: ser sensible a les necessitats de les persones que m'envolten i acostar-m'hi. Després ja miraré com puc concretar el meu ajut, d'acord amb les meves possibilitats. Però, de moment, acostar-m'hi.
Perquè, si ja d'entrada restés indiferent, tot està perdut: sempre passaré de llarg i per l'altra banda, com ho van fer el sacerdot i el levita de la paràbola.
No podem ser persones tancades egoistament en nosaltres mateixos, sinó obertes a les persones que m'envolten. Això és el que ens demana Crist. El meu proïsme són tots aquells que la vida em posa al meu costat: aquells amb qui em trobo i veig que necessiten quelcom.
I començant pels de la pròpia família, pels que tinc més a la vora. Seria absurd estimar els qui viuen lluny o han mort, i no fer-ho amb els que tinc a casa. Actuar així seria «fugir d'estudi».
 |
| Òscar Camps, català de l'any 2015 i director de la ONG "Pro-Activa Open Arms" |
He d'estimar, sobretot, aquells amb qui el fregadís de la vida em posa en contacte. Ells són, sobretot, el meu proïsme: la parella, els fills, els avis ... especialment, si no es poden valer per ells mateixos.
Potser nosaltres ens sentim satisfets, dient que no els falta res, que tenen cobertes totes les seves necessitats. Però, n'estem segurs que no els falta res?
Segurament que nosaltres actuem amb correcció. Però potser ens falta saber donar un pas més: fer-los sentir, de forma entenedora per a ells, que els estimem, que els valorem.
Perquè, qui no se sent estimat, per més coses que tingui, no és feliç. Un cor buit no és mai feliç.
