Diumenge XV durant l’any

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Diumenge XV durant l’any. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de juliol del 2017

Sembrar la Paraula

diumenge XV durant l'any

16 juliol 2017

La Paraula és un do de Déu. Per tant, Ell la dóna generosament. I confia que donarà fruit. El profeta Isaïes parla de «retorn» d’aquesta paraula cap al Senyor, que es pot referir a la relació nova i cada vegada més rica amb Déu i amb els germans que van adquirint la persona i la comunitat que acullen la Paraula amb cor obert.

Isaïes convida a recordar el valor de la Paraula de Déu en la vida de l’Església. És venerada com el propi Cos del Senyor.

Juntament amb l’Eucaristia és el Pa de Vida que alimenta la vida dels fidels.

És la regla suprema de la fe. A través d’ella podem sentir la veu de l’Esperit. És una Paraula viva i eficaç a través de la qual el Pare ens ve a trobar i entra en diàleg amorós amb nosaltres, els seus fills i filles (cf. Vaticà II, Constitució dogmàtica sobre la revelació divina, núm. 21).

Per això ens disposem cada diumenge a escoltar-la religiosament per tal que ressoni en el nostre cor, arreli en nosaltres i produeixi el fruit que el Sembrador espera. Això demana, sens dubte, educar-nos en la capacitat d’escoltar. I també en l’art de saber proclamar de tal manera que s’ajudi a tot aquell qui escolti a acollir la Paraula. I a entendre que, quan es proclama la Paraula, és el mateix Crist el qui parla a la seva comunitat.

dissabte, 9 de juliol del 2016

El samarità se'n compadí

diumenge xv durant l'any

El samarità «se'n compadí» i «s'hi acostà».

Aquesta és l'actitud fonamental per estimar i per sentir-me proïsme dels altres: ser sensible a les necessitats de les persones que m'envolten i acostar-m'hi. Després ja miraré com puc concretar el meu ajut, d'acord amb les meves possibilitats. Però, de moment, acostar-m'hi.

Perquè, si ja d'entrada restés indiferent, tot està perdut: sempre passaré de llarg i per l'altra banda, com ho van fer el sacerdot i el levita de la paràbola.

No podem ser persones tancades egoistament en nosaltres mateixos, sinó obertes a les persones que m'envolten. Això és el que ens demana Crist. El meu proïsme són tots aquells que la vida em posa al meu costat: aquells amb qui em trobo i veig que necessiten quelcom.

I començant pels de la pròpia família, pels que tinc més a la vora. Seria absurd estimar els qui viuen lluny o han mort, i no fer-ho amb els que tinc a casa. Actuar així seria «fugir d'estudi».

Òscar Camps, català de l'any 2015 i director de la ONG "Pro-Activa Open Arms"

He d'estimar, sobretot, aquells amb qui el fregadís de la vida em posa en contacte. Ells són, sobretot, el meu proïsme: la parella, els fills, els avis ... especialment, si no es poden valer per ells mateixos.

Potser nosaltres ens sentim satisfets, dient que no els falta res, que tenen cobertes totes les seves necessitats. Però, n'estem segurs que no els falta res?

Segurament que nosaltres actuem amb correcció. Però potser ens falta saber donar un pas més: fer-los sentir, de forma entenedora per a ells, que els estimem, que els valorem.

Perquè, qui no se sent estimat, per més coses que tingui, no és feliç. Un cor buit no és mai feliç.

dissabte, 11 de juliol del 2015

Jesús envia

Jesús envia els deixebles -i també a nosaltres- a escampar pertot arreu la seva Bona Nova. Per això ens ha cridat a ser deixebles seus: perquè fóssim els seus missatgers.

No es tracta pas de fer coses extraordinàries, sinó de ser persones senzilles, però plenes de vitalitat interior, que escampen pertot arreu el perfum de la Bona Nova de Jesús.

Persones que no fan discursos ni criden l’atenció, que passen desapercebudes, però que de fet exerceixen una gran influència positiva allà on són. Perquè porten pau, fomenten la solidaritat i encomanen als altres el desig de viure, d’estimar i de ser millors.

Podríem dir, amb imatges bíbliques, que són “sal” que donen sabor a la vida també són “llum” que il·luminen el camí. Aquestes persones -i nosaltres hem d’intentar ser d’aquestes!- són com les flors del bosc, amagades enmig de les herbes. Costa de veure-les, però hi són. I la seva presència es fa sentir perfumant tot l’entorn.