Des d'ón s'albira Déu? (III)

CREURE ÉS CONVERTIR-SE  

En conclusió, "creure des de" sempre és un "convertir-se des de". Per al qui viu en l'experiència del mal i de la injustícia, creure serà convertir-se, des de la desesperació o l'apatia opiàcia, a la responsabilitat activa a favor de la justícia, que sorgeix i s'afirma garantida amb una promesa que, per ser divina, ha de ser indefectible. 

Des d'on s'albira Déu? (II)

Càritas Europa denuncia que
la situació dels refugiats
posa en dubte els valors europeus

UN DÉU VERITABLEMENT DE TOTS

La sensibilitat moderna pren en aquest punt una postura decidida: o Déu és just, és a dir, estima tots els homes i es preocupa igualment de tots o, per contra, no hi ha lloc per a Déu. Un Déu injust apareix com a inadmissible. Pensar que jo puc estar embadalit a la capella donant gràcies a la divina Providència, perquè m'ha alleujat el meu mal de queixal o perquè ha fet que no em faltés res, i pensar que la mateixa Providència no es preocupa gens dels nens esquelètics que es moren de fam al Zaire o dels camperols que són portats a la mort pels interessos d'uns pocs a El Salvador, és una cosa simplement inadmissible.

Des d'on s'albira Déu?

DÉU FIADOR DELS EGOISMES?
No es pot creure igualment en Déu (o potser no es pot creure en el mateix Déu!) des de qualsevol situació: és que no es pot parlar igualment del sentit de la vida, des de totes les situacions. Hi ha els aprofitats, els poderosos, els rics, els qui s'han proposat com a ideal de vida gaudir del que aconsegueixen arrabassar als altres.