La misericòrdia, nucli de l’Evangeli i de la nostra fe

DIUMENGE IV DE QUARESMA

31 de març 2019

El que movia Jesús en totes les circumstàncies era la misericòrdia, amb la qual llegia el cor dels interlocutors i responia a les seves necessitats. En les paràboles dedicades a la misericòrdia, Jesús revela la naturalesa de Déu com la d’un Pare que no es dóna mai per vençut fins que no hagi dissolt el pecat i superat el rebuig amb la compassió i la misericòrdia.

En aquestes paràboles trobem el nucli de l’Evangeli i de la nostra fe, perquè la misericòrdia es mostra com la força que tot ho venç, que omple d’amor el cor i que consola amb el perdó. La paràbola del Fill pròdig ofereix un profund ensenyament. En efecte, què serien la nostra cultura, l'art, i més en general la nostra civilització, sense aquesta revelació d'un Déu Pare ple de misericòrdia? No deixa mai de commoure'ns, i cada vegada que l'escoltem o la llegim té la capacitat de suggerir-nos significats sempre nous. Aquest text evangèlic té, sobretot, el poder de parlar-nos de Déu, de donar-nos a conèixer el seu rostre, millor encara, el seu cor. Des que Jesús ens va parlar del Pare misericordiós, les coses ja no són com abans; ara coneixem a Déu: és el nostre Pare, que per amor ens ha creat lliures i dotats de consciència, que sofreix si ens perdem i que fa festa si tornem. Per això, la relació amb ell es construeix a través d'una història, com li succeeix a tot fill amb els seus pares: a l'inici depèn d'ells; després reivindica la seva pròpia autonomia; i finalment —si es dóna un desenvolupament positiu— arriba a una relació madura, basada en l'agraïment i en l'amor autèntic. La misericòrdia no és solament l’obrar i l’estil del Pare, sinó que es converteix en el criteri per saber qui són realment els seus fills. Estem cridats a viure de misericòrdia perquè a nosaltres, en primer lloc, se’ns ha aplicat misericòrdia. El perdó de les ofenses és l’expressió més evident de l’amor misericordiós i per a nosaltres cristians és un imperatiu del qual no podem prescindir, tal com reconeixem tot pregant el Parenostre. El perdó és l’instrument posat en les nostres fràgils mans per assolir la serenitat del cor. Ho assegura i promet Jesús en les «Benaurances», que encapçalen el Sermó de la Muntanya: «Feliços els compassius: Déu els compadirà».

La llum ha vingut al món

DIUMENGE IV de QUARESMA

11 març 2018

En l'evangeli llegim: "Déu estima tant el món [nosaltres] que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi  ningú dels qui creuen en ell". Ningú!! 

Aquestes paraules són les més importants de tot l'evangeli de Sant Joan. Són la clau que explica tot el que Déu fa per nosaltres: tot ho fa, perquè ens estima. No hi ha cap altra raó. La llàstima és que les hem sentit tantes vegades, que potser ens rellisquen. Valdria la pena que assaboríssim sovint aquestes paraules, deixant que penetressin ben endins del nostre cor, perquè llavors sí que brillaria una nova llum en la nostra vida. 

Descobriríem que jo no sóc una persona ignorada, abandonada a la meva solitud o a les meves misèries i sofriments, a les meves dèbils forces. 

Al contrari: sóc algú, que compta tant als ulls de Déu, que ha "merescut" que Ell donés el se Fill únic -el tresor més gran que té-  perquè jo pogués ser salvat.

Aquest amor incondicional espera respostes i col·laboració. Homes i dones que miren d’encendre petites llums enmig de les foscors. Petites llums que són els gestos d’amor, des del més petit fins al més heroic. Des d’un got d’aigua fresca donat al qui té set, un somriure al qui està trist, una mà al qui està caigut. Cada vegada que intentem estimar, cada vegada que amb la nostra actuació fem que el nostre entorn sigui més agradable, estem col·laborant amb aquest Déu que ens ha estimat tant!

La salvació en la que creiem no és una salvació que cau del cel. És una salvació que s’ha fet carn, que s’ha fet humanitat. En primer lloc en Jesús, home com nosaltres, i després d’ell en tots els qui com ell fan de la seva vida una vida per als altres.

Que el nostre camí de Quaresma sigui un camí de retorn dels nostres exilis, un camí on fem néixer llum enmig de la foscor.

Crist, llum del món

diumenge IV de Quaresma

26 març 2017

La guarició del cec de naixement se’ns ofereix com una catequesi amb la qual ens endinsem en el misteri de Crist, llum del món, i en el misteri del baptisme cristià, en què els catecúmens són il·luminats per Crist, i amb ell –Pasqua– passen de la condició d’esclaus a la llibertat de fills de Déu. Es tracta d’una catequesi sobre Crist –respon a la pregunta: ¿qui és Jesús de Natzaret?– que és, alhora, una catequesi sagramental –respon a la pregunta: ¿què passa en la celebració dels sagraments pasquals?–.

La curacion del ciego El Greco Dresde

La guarició de la ceguesa no és presentada com un miracle del qual un cec n’és el beneficiari, sinó com un signe que es dóna al cec perquè arribi a veure en Jesús de Natzaret l’Enviat de Déu: la guarició de la ceguesa és un signe perquè el cec cregui!

La incapacitat d’aquell home per veure la llum del dia representa la incapacitat de tot home per veure la llum de Déu que és Crist Jesús: ¡tots som aquell cec! Les diferències entre uns i altres no les estableix la ceguesa patida sinó la consciència que se’n té, ja que uns saben i reconeixen que no hi veuen mentre que altres, tot i ser cecs, diuen que hi veuen. 

En la trobada de Jesús de Natzaret amb el cec de naixement, i en el camí que el cec recorre fins a la confessió de fe en el Fill de l’home, hi ha representada la trobada de Crist amb tots els cecs i el camí que tots recorrem cap a la llum de Déu que ve a il·luminar-nos. La guarició del cec és l’explicació concreta de la revelació que Jesús havia fet en dir: «Jo hede treballar fent les obres del qui m’ha enviat... Mentre sóc en el món sóc la llum del món». Guarint el cec –guarint la nostra ceguesa–, Jesús realitza l’obra de Déu i es manifesta com a llum del món.

La misericòrdia, nucli de l’Evangeli i de la nostra fe

El que movia Jesús en totes les circumstàncies era la misericòrdia, amb la qual llegia el cor dels interlocutors i responia a les seves necessitats. En les paràboles dedicades a la misericòrdia, Jesús revela la naturalesa de Déu com la d’un Pare que no es dóna mai per vençut fins que no hagi dissolt el pecat i superat el rebuig amb la compassió i la misericòrdia.

En aquestes paràboles trobem el nucli de l’Evangeli i de la nostra fe, perquè la misericòrdia es mostra com la força que tot ho venç, que omple d’amor el cor i que consola amb el perdó. La paràbola del Fill pròdig ofereix un profund ensenyament. La misericòrdia no és solament l’obrar i l’estil del Pare, sinó que es converteix en el criteri per saber qui són realment els seus fills. Estem cridats a viure de misericòrdia perquè a nosaltres, en primer lloc, se’ns ha aplicat misericòrdia. El perdó de les ofenses és l’expressió més evident de l’amor misericordiós i per a nosaltres cristians és un imperatiu del qual no podem prescindir, tal com reconeixem tot pregant el Parenostre. El perdó és l’instrument posat en les nostres fràgils mans per assolir la serenitat del cor. Ho assegura i promet Jesús en les «Benaurances», que encapçalen el Sermó de la Muntanya: «Feliços els compassius: Déu els compadirà».

Diumenge IV de Quaresma

• Josuè 5,9-12: El poble de Déu després d’entrar a la terra promesa, celebra la Pasqua.
• 2Corint 5,17-21: Déu ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist.
• Lluc 15,1-32: Aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu.