dijous 2n de Quaresma
“Un pobre que es deia Llàtzer s’estava ajagut vora el portal del ric, amb tot el cos nafrat... ”
Al costat de la casa d’aquell famós, també dins una parada del metro a la gran ciutat, a la porta d’una botiga o d’un centre comercial... Al costat de casa teva, en el mateix bloc de veïns, quan vas a buscar el diari o fas cua per comprar el pa... Si et decideixes a obrir els ulls amb honestedat, és tan fàcil que quan els obris vegis algú que sofreix...
No regalis ni un instant al teu cervell per intentar analitzar i descobrir de qui és la culpa. I, en un primer moment, si m’apures, ni t’entretinguis en pensar si pots, o no, fer quelcom per ell. N’hi ha prou, per començar, que t’esforcis en fer-te sensible al dolor, la misèria i la feblesa de l’altre. Ser sensible i acceptar-la!
Senyor, voldria parlar amb Tu, pregar... Tot, però, em distreu i em sento profundament dispers. Voldria pensar en Tu sense els crits dels que pateixen, sense atabalar-me pel dolor mut d’aquells que ni dret tenen a parlar, sense els gemecs dels que es dolen i no tenen qui els doni consol, sense l’angoixa continguda de qui s’arrossega a poc a poc amb els ulls mirant sempre el terra... Voldria parlar amb Tu, i tot, tot em fa nosa... I, me’n adono que Tu, oh Crist, Déu-fet-home, ets en tots i cadascun d’ells.
Senyor... que vulgui escoltar-te!