Somio una església de portes estretes perquè no puguem passar si anem massa inflats o si portem les butxaques massa plenes. Portes estretes però, això sí, a peu pla, sense barreres arquitectòniques, perquè hi puguin entrar els vells i els invàlids, els infants que encara no caminen i tots els que van per la vida arrossegant carros i motxilles pesants.
Somio una església de portes sempre obertes, moltes portes que miren a llevant i a ponent; al nord i al sud, perquè tothom hi és benvingut sense mirar el seu origen. I, a dins, una gran taula rodona on tothom hi té el seu lloc per compartir i rebre l'aliment segons les seves capacitats i la seva necessitat.
Et dono gràcies, Senyor, per les petites coses que fan que la meva església no sigui tan diferent de l'església que somio.
Parenostre...
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada