DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY
1 octubre 2017
La primera reacció que tenim quan se’ns demana una cosa, moltes vegades és una desposta instintiva, superficial, pròpia del temperament de cada u. Uns tenen tendència a dir sempre que sí. Altres, més aviat hi posen obstacles.
Però aquesta primera reacció sol ser una reacció poc lliure: no hem tingut temps de mesurar-ne totes les conseqüències. No és el meu “jo” profund qui es compromet en el “sí” o en el “no”.
En canvi, allò que fem o deixem de fer després d’haver-hi reflexionat i haver sospesat els “pros” i “contres”, això és el que mostra realment qui som.
El que compta en la vida, i davant Déu, no són tant les paraules, sinó els fets. Allò que em defineix no és tant el meu parlar, sinó el meu obrar.
Allò que importa no és dir-se cristià, sinó ser-ho. El que compta no són les paraules cristianes, sinó els fets cristians. I, de vegades, hem de reconèixer que no hi ha massa coincidència entre el que dic i el que faig.
Per això hem d’agrair al Senyor que tingui tanta paciència amb nosaltres: que sàpiga esperar, quan en un primer moment el refusem.
És un signe de la seva bondat, de la gran estimació que ens té. Estimar és creure en l’altre. El Senyor creu encara en la nostra capacitat de conversió. Esforcem-nos per no decebre’l.
I sapiguem imitar-lo: tinguem paciència amb els altres.
